L' ACCIDENT D' ANGROIS

L’ INHUMANA VELOCITAT

Per a entendre millor l’accident ferroviari de Santiago, amb vuitanta morts, cal baixar a la conducta animal de l’espècie. Tot el món té experiència d’haver-hi trobat animals rebentats i fins i tot planxats pel trànsit en tota classe de carreteres: aus, eriçons, rates, conills, etc.., per a ells ha resultat funesta la circulació rodada: en el seu patrimoni genètic no hi ha cap defensa front a les nostres velocitats. Ni contra el volum i pes dels nostres vehicles. A les persones ens passa el mateix: 200 quilòmetres per hora -300 per hora, ja és pur vertigen- és una velocitat inhumana, tot i que la podem assolir i beneficiar-nos-en.

No s’hi pot confiar un tren a dos-cents per hora als reflexos d’una persona. No hi ha reflexos tan bons. Cal alguna classe d’automatisme que puga preveure un canvi de 200 a 80 quilòmetres per hora, si falla la vigilància humana (i si no falla, també). I més si és en una corba o canvi de via. Seria un ressort complementari de la parcialment inútil vigilància humana...inútil a dos-cents quilòmetres per hora.

UNA VIEJA LISTA INFAME

A veces hay que mirar muy atrás para conocer las raices de una vieja infamia capaz de reproducirse y disfrazarse con los más variados ropajes. En las substanciosas memorias de Servideo García como preso los campos de extermino de Mauthausen y Gusen, figura una lista nominal de víctimas españolas pertenecientes a unidades puestas bajo su responsabilidad o con las que tuvo trato directo. La lista de los muertos en los campos del horror se vuelve más próxima cuando se citan uno por uno, por su nombre y lugar de nacimiento:

Andrés Aroca Casillo, de Jorquera (Albacete)
Olegario Aba García, de Fuenteovejuna (Córdoba)
Dionisio Alvarado Rodríguez, de Villa del Rey (Badajoz)
Manuel Barón González, de Solana (Ciudad Real)
Alfonso Bonilla Díaz, de Almadén (Ciudad Real)
José Castro Carmona, de Espejo (Córdoba)
Antonio Cabrera Barón, de Guadix (Granada)
Manuel Díaz Prada, de Madrid
Manuel Dávila Rico, de Fuenteovejuna (Córdoba)
Evaristo Expósito Guijo, de Villaviciosa de Córdoba
Gregorio Dorado García, de Sonseca (Toledo)
Casimiro García Becerra, de Fuente de Cantos (Badajoz)
Domingo García González, de Madrid
Alejandro Gimeno Giménez, de Madrid
Paulino Giménez Pérez, de Casas de Res (Albacete)
Francisco Giméne López, de Villavaliente (Albacete)
José Gómez Artacho, de Cuevas Bajas (Málaga)
Manuel Gutiérrez López, de Granja de Torrehermosa (Badajoz)
Cesáreo Hidalgo Bustos, de Aranjuez (Madrid)
Francisco Illescas Martín, de Vélez Benaudalla (Granada)
Benito Labajos, de Madrid
Juan López Alcaide, de Villaviciosa de Córdoba
Gabriel Lorente Campayo, de Móstoles (Madrid)
Juan Marchante López, de La Roda (Albacete)
Hermino Matínez Vinuesa, de La Roda (Albacete)
José Luis Martínez Vargas, de Ontur (Albacete)
José Antonio Martínez Vargas, de Ontur (Albacete)
José Marfil Escalona, de Fuengirola (Málaga)
Luís Merino Montes, de Badajoz
Rafael Moll Chamena...sin más datos
Angel Sanchez Garcia, de Fuenteovejuna (Córdoba)
José Arroyo Ayuso, de Madrid
Fermín Arroyo Morón, de Talaverilla (Cáceres)
Eulalio Espejel Álvarez , de Puente del Arzobispo (Toledo)
Manuel García García, de Madrid
Saturnino Giménez, de Talaverilla (Cáceres)
José Galletero Romero, de Salobre (Albacete)
Marco Habad Fernández, de Puente del Arzobispo (Toledo)
Hipólito Maquedano Muñoz, de Puente del Arzobispo (Toledo)
José Martínez Palazón, de Torres de Cotilla (Murcia) 
 Benito Morales Llamas, de Puente del Arzobispo(Toledo)
Jacinto Manzano, de Talaverilla (Cáceres)
Mariano Marquina Tallada, de Madrid
Aurelio Pedraza Paniagua, de Perrocalejo (Cáceres)
Balbiño Rincón Peñalba, de Madrid
Segundo Tejada Giménez, de Talaverilla (Cáceres)

A los que hay que sumar los valencianos Felipe Carbonell Figueroa, de Rojales, y Victoriano Medel Duarte de Valencia.
Sirva esta enumeración como recordatorio y homenaje a los caídos por la libertad.

RAJOY FA LA DESPESA

RAJOY ES PAGÀ UN CAFÈ
No és cert que el President del Govern, Mariano Rajoy vaja pel món amb la despesa pagada. Segons ens ha confirmat Marujín Sánchez, cambrera del bar, suvencionat, del Congrès dels Diputats, el 5 de maig de 2009, el president es pagà un tallat i un croissant (que a Madrid li diuen curasán) de la seua butxaca, amb moneda de curs legal, clar indicatiu de la voluntat del líder del PP de transitar pel camí de la transparència comptable i l' honestedat administrativa.
Com que a la cafeteria no tenien croissants, el President es demanà un bollycao i li va eixir un cromo de Casillas: la honradez, siempre recompensada en España.

                              Marujín Sánchez, una cambrera com cal

Les memòries de Servideo

MEMÒRIES DE SERVIDEO

Servideo Garcia va ser un jove combatent de l' Exèrcit de la República Espanyola que passà l'habitual calvari de la desfeta, l'exili i l'internament als camps de concentració francesos de Argeles-sur-mer, els Alps i el Nord de França, on va ser fet pressoner pels invasors alemanys i conduït als camps d'extermini de Mauthausen i Gusen
Les memòries de Servideo han caigut a les meues mans gràcies al set nét Mario.
Després d'escriure un article sobre el tema a Levante-EMV (García en Mauthausen), crec que encara puc prestar algun servei a la memòria de les víctimes del nazisme i a l' honor de les seues famílies.
Servideo era un home molt minuciós que explica al detall la vida als camps de l'horror i les mil maneres en què els interns podien ser eliminats de les formes més cruels i arbitràries. L'oficial republicà -Servideo era tinent - fa el seu propi càlcul de víctimes a Mauthausen per nacionalitats. El còmput global és de 147. 724 morts.
El més interessant, però, és la relació de persones que moriren a prop d'ell, en la seua companyia de treball o en unitats molt pròximes. Entre els morts, hi ha dos valencians:

-Victoniano Medel Duarte, nascut el 6 de març de 1881 i mort a Gusen el 23 d' abril de 1941
-Felipe Carbonell Figueroa, nascut a Rojales, Vega baixa, el 3 de setembre de 1911 i mort a Gusen el 6 de gener de 1942.

El que faig públic per a coneixement de les famílies i amics dels difunts i de les moltes persones interessades en el tema.

Un altre dia publicaré la relació d'espanyols morts en idèntiques circumstàncies i ressenyats per Servideo Garcia.

                                            Mauthausen: persones tractades com ramat

EL CASO: QUOTA DE SANG

QUOTA DE SANG

Enmig del femer del franquisme, hi havia algunes perles. Una d'aquestes era la periodista Margarita Landi que començà fent crònica social però que, ben aviat, va descobrir que la indagació del crim ens fa conèixer més i millor una societat concreta: es va convertir en l'estrella d' El Caso, un periòdic que llegia molta més gent de la que estava disposada a reconèixer-ho.
Margarita Landi -feminista a la seua manera car conduïa cotxe, usava pipa i es deixava retratar amb una pistola-ha retornat a l'actualitat gràcies al novel·lista Luis Garcia Jambrina que l'ha convertida en personatge central d' En tierra de lobos. En la narració es fa referència a un dels costums més extravagants del règim de Franco: la quota de sang. Almenys durant una època la revista no podia publicar més que un episodi sangonós per setmana.
És ben sorprenent la prevenció de la censura d'un sistema que va ser el feixisme més genocida d' Europa després del nazisme. La sang era l'especialitat del Règim: començà afusellant i acabà afusellant, però la iniciativa criminal privada, estava molt restringida, fins i tot a efectes de publicitat. Ja s' hi veu que en això, com en la resta de coses, el interés del General(íssim) estava sempre per damunt del particular.

Descomposició

ES TRENCÀ L' IMPERI I APAREGUÉ EL VALENCIÀ
Quan ja creiem que el valencia era més antic que Sumèria i Babilònia, més que el sànscrit i el grec, l'autèntica llengua que es salvà del Diluvi i que un colomet li portà al pare Noé  en el bec (junt a una branqueta d' olivera), ara resulta que, segons Lo Rat Pansit, és, només tardoimperial, és a dir una llengua nascuda amb la descomposició de l'Imperi Romà. Efectivament, els problemes de diarrea (i logorrea) perduren des d' aleshores. Prrrrrrt, plaps, flop.
Segons Lo Rat Prenyat, Marc Aureli Cigronet -ciutadà d' Ontinium (actual Ontinyent)- anava passejant pel carrer quan es va produirla caiguda de l' Imperi Romà tal i com es veu a les pel·lícules de Hollywood. Trontollaven els edificis, s'ensorraven les teulades, volaven els voladissos (con és la seua obligació) i un bon tros de voladís anà caure-li al pobre Marc Aureli, seccionant-li el coll. Miraculosament, el cap separat començà a parlar en valencià: "Butifarres i ous fregits/tornen cegos als marits".
Ningú no vulgué perdre' s els accents i dolceses de la nostra llengua valenciana i d' ençà que la parlem tots a una veu, germans vingau.

 Sobre el descompost romà

parla el lorito valencià

Rajoy posseït!

   RAJOY POSSEÏT!!!!
Els que diuen que la trobada entre el president titular, Mariano Rajoy, i el que ja no ho és però no se'n acaba d' anar -Aznar-, va ser tan freda estan molt mal informats, per no dir que no tenen ni puta idea. De fet es va produir tal compenetració, quasi una fusió de cosos i ànimes, que els dos pròcers s'han transformat en una associació simbiòtica. Volem dir que Aznar s'ha quedat a viure en la gepa de Rajoy on ha pres una personalitat quística, molt típica d'ell.
L' hoste li subministrarà algunes coses -no sol·licitades, la veritat - a l'amfitrió: 200 miligrams diaris de testosterona per a assegurar-li a don Mariano el to muscular que necessita un soldat d' Occident. L' hoste per la seua banda, obtindrà accés franc a les deliberacions del Consell de Ministres, que té "mono".
Quan haja completat la possessió de Rajoy, el quiste, o siga Aznar, anirà a la frontera sud de l'Imperi, a Tijuana, a assegurar la victòria del PAN ("Lo estamos estudiando, uei", ha declarat), ja que, com a bon castellà, sap molt de PAN i per ell mateix ha arribat a saber quasi tot el que pot saber-se de XORIÇOS.

Vins de Belda

Tenda de la bodega J. Belda a Fontanars

Quan a Daniel Belda se li va acudir etiquetar els seus vins en valencià, va rebre algunes advertències -una part d'elles procedents d'entitats professionals- sobre la il·legalitat de la seua iniciativa. Dani es mantingué ferm en la seua opció, perfectament respectable. És increïble que històries con aquestes siguen possibles quasi trenta anys després de l'aprovació de l'Estatut d' Autonomia.
Al dinar dels premis Turia, vàrem beure el blanc Verdil, el negre Ca Belda i -oh, sorpresa!-un interessantissim vi dolç que combina l'el·laboració tradicional amb els procès de "noble porriture" dels vins Tokaji, és a dir passificació i fongs benèfics i controlats -. El resultat és un excel·lent vi de postres. Que jo sàpiga encara no s'ha comercialitzat.

TROBALLA ARQUEOLÒGICA: ¡UNA ESCOLA CATÒLICA I GRATUÏTA!

¡¡¡UNA ESCOLA CATÒLICA I GRATUÏTA!!!

¡¡SENSACIONAL TROBALLA!!

Arqueòlegs del Servei de Patrimoni de la Junta de Castella i Lleó han rescatat un magnífic edifici en perfecte estat de conservació al poble de San Roman de Hornija, a Salamanca: un escola de rajola massissa roja a la qual ni li queien les finestres ni trossos de la talla. I tenia menys goteres que un institut de la Generalitat Valenciana acabat d’estrenar.

L’ edifici es trobava cobert per un munt de terra remoguda i enderrocs procedents de les activitats benèfiques de transformació d’ una confraria de constructors de la rodalia que havien fet el possible per no donar-li visibilitat a tan males pràctiques, perquè resulta que l’ escola és catòlica i a la vegada gratuïta, com si iniciatives tan dissolvents pogueren deixar-se passar de manera tan irresponsable.

Sí, aquí està la imatge que ho prova.

I fins i tot el recordatori de la malifeta.

El tal dean ha estat localitzat i detingut per les forces de seguretat: només faltaria que els posaren les coses més fàcils a la colla de malfaeners, becaris i investigadors que son un malson per al pobre ministre Wert que només vol conformar una nova cultura basada en l’esforç. Aliè.   

Encajar un hotel

Construir un hotel, incluso un hotel de lujo, es fácil. Lo difícil es encajarlo (bien) entre unas dunas o unos acantilados costeros o en el paisaje cultural de una ciudad vieja. Ahí te quiero ver. Paco Somoza, el arquitecto del que ya les he hablado, se encontró con que "su" hotel estaba detras de esta maravilla:

Este prodigio es la iglesia románica de Santa Maria de Horta. Y el pirulo que aparece por detrás, es la chimenea de una vieja alcoholera en cuyo solar de levanta el hotel Palacio del Duero (cuatro estrellas).

Los cacharros de destilar tenían sus buenos cien años. Arqueología industrial. Somoza, que es un magnífico acuarelista y dibujante y que ha llenado más de trescientos cuadernos apaisados -que enseña a los amigos- con apuntes del natural, trazos de memoria y paisajes más trabajados y coloristas, decidió que valia la pena conservar tuberias, conducciones y serpentines que tienen el cálido color bronceado de una vieja arma aquea.

Antes de eso, el fotografo García Alix fijó en blanco y negro, la inconfundible atmósfera de abandono y silencio desvencijado que se apodera de una instalación industrial sin uso. Paz. Abolición del movimiento. Estas fotos estan expuestas en los pasillos del hotel. Pero es que junto a Horta está el convento que fue de los Templarios y de los caballeros de San Juan del Hospital. En lo que fue refectorio, está, como es lógico, el restaurante:

Lo más interesante de esta sala quizás sea el homenaje -irónico- a los frescos de San Isidoro de León sobre los trabajos (agrícolas) y los días. Aquí el elemento estacional son los distintos pescados que comparecen en las mesas, según la época del año. Hay que estar muy separado del mar, para querer así al pescado:

No es el único homenaje. El arquitecto involucró a una cuadrilla de grafiteros de Madrid (creo que eran nueve) para que hicieran sus propias interpretaciones de Las Meninas. Este es un ejemplo:

Más dificil era aprovechar el espacio de la torre que ahora cruza una especie de laberinto de rincones, escaleras y dioramas con desechos de la industria. Y que remata un atractivo salón de conferencias y reuniones

Y este es el aspecto que tiene el patio del hotel, un rincón verde atrapado entre el románico, los templarios, la industria vencida y el negocio hostelero. Ese día se celebraba allí una boda, con todos ellos y ellas guapos y jóvenes. No tengo foto porque no nos invitaron:

 

El hotel, claro, moderno, confortable y con unos precios muy razonables.

Cúpula gallonada

¿A que ciudad pertenece esta imagen? No es ni la antigua Angkor Bat, ni Mandalay, Darjeeling o Udaipur. Es Zamora. La catedral de Zamora, que tiene en los sitiales de su coro alguna de las imágenes más eróticas, chocantes o bravías de toda la historia universal de la talla en madera.
Una extraña cúpula gallonada -que es como una cúpula con pliegues, con ondulaciones como la uralita (por decirlo al modo bestia de los profanos)- que construyeron unos mágicos picapedreros venidos de lo que todavía no era Francia para prestar sus servicios, muy bien pagados, al rey leonés.
El picapedrero debió seguir algún modelo. Se lo pregunté al arquitecto Paco Somoza, que era nuestro cicerone de lujo y nos contestó que sí, que el modelo estaba en ciertos edificios del Túnez islámico.
Oriente impregna Occidente. Eso sería normal en León, que tenía los moritos a su vera, pero ¿En el Perigord? Creo que no tenemos todos los datos o es que el esplendor califal creaba sentido (estético) en todo el Orbe. No me extraña que el escritor y zamorano Luís García Jambrina (En tierra de lobos) se perdiera por una construcción de ensueño y leyenda en sus fantasías infantiles. El caso lo merece.
Por cierto, segun un amigo sirio que nos acompañaba, la palabra alarife no se refiere a un simple oficial de albañileria sino a un maestro de maestros, al cerebro, al arquitecto (capaz), diríamos ahora. 

Una gran bodega de Fontanars

EL MEDIO SIGLO DE DANIEL BELDA

EMILI PIERA

El bodeguero Daniel Belda lo es por familia, pero cuando hace unos meses celebró su medio siglo –un acontecimiento en nuestra vida, siempre tan precaria – en coincidencia con la Fira de Vins dels Alforins, se había hecho merecedor de un reconocimiento por méritos propios.

La melena (o la coleta) de Daniel, su moto, su figura delgada en las ferias y muestras (en la de Fontanars de este año recibió un cariñoso homenaje el vinatero Eduard Mestres), son auténticos emblemas de la comarca, de la impetuosa viticultura de Els Alforins que, en el País Valenciano, tiene el mérito de producir los vinos de mejor calidad media. Si se compara con el precio, la valoración sube incluso un poco más.

La bodega de Daniel Belda, durante los últimos años, ha crecido en diversidad y oportunidad, en riesgo y talento, en todos los frentes. Uno de sus últimos tintos se llama Travesti y su etiqueta es una broma elegante. Organiza cursillos y visitas a la bodega. Y se puede comprar directamente en su tienda de Fontanars.  

Tuve la suerte de conocer al padre de Daniel. Paseaba los extensos secanos de Els Alforins, hace unos años, no muchos, con mi amigo Manolo Asensi y nos encontramos a Pepe Belda trabajando en la viñas. Se quejaba de que la fruta había madurado mucho. Los braceros eran inmigrantes y coincidió el punto óptimo de la cosecha con las fiestas del pueblo, que no estaban dispuestos a perderse. Conclusión: hubo que aplazar la vendimia. “Eixirà un vi de 16 graus”, anunció el señor Belda. “¿I per a què el volen?”, inquirí. “Per a tindre-lo”, me contestó el patriarca. Antes de eso, acudía cada mes de octubre a la Fira Gastronómica de l’Alcúdia a probar la nueva cosecha del blanco Verdil (variedad que mantuvieron y que tiene fama de ser el vino inaugural de cada nueva temporada en toda Europa). Ese vino, si no recuerdo mal se envasaba con el nombre de Ponsalet y me gustó desde el primer día. El nombre ha sido recuperado para designar un delicioso (y asequible) tinto joven de monastrell y un cava muy fresco y apetecible. A partir de ahí el abanico de productos se abre considerablemente para seguir con los crianzas, los reservas y los cavas, además del aceite virgen extra Grum que también elaboran. Son productos obtenidos a partir de fruta criada en parcelas muy secas (menos de 400 litros de lluvia) y con la solidez calcárea de un bastión ibero. Cuatro variedades blancas y siete tintas confieren una buena base para la combinatoria. El blanco Chardonnay o el tinto de reserva Ca Belda (mezcla de monastrell y garnacha tintorera) son caldos que han obtenido, sostenidamente, altas calificaciones.

Como en breve, la Turia cumplirá cincuenta años, podemos decir que publicación y bodeguero, pertenecen a la misma quinta, a la misma cosecha. Y que no fue nada mala. Una bodega que creó en 1931 el tío Albero, suegro de Pepe Belda.

Pep Gimeno en la Fira de Vins dels Alforins. Fontanars

La nova cuina pegolina

 

CAROSEL, EL MuVIM Y EL FIERA DE JORDI MORERA

EMILI PIERA

Jordi Morera, el creador de Carosel y actual responsable de la terraza y cafetería del MuVIM, debió de tener clara su vocación bastante pronto porque a los dieciséis años se ganaba la vida como camarero en el Safari Park de Verger o en el hotel Lido. Y eso pese a haberse formado en La Gavina, la escuela de la pequeña (o no tan pequeña) burguesía urbana y valencianista. Además, tuvo la suerte de tropezar con Caroline Raihle, una compañera fuerte y una mujer encantadora que ha estado a su lado.

Esencialmente, hay dos clases de cocina: la familiar (o aficionada) y la profesional. No tienen nada que ver la una con la otra. A lo que más se parece la cocina profesional es a una tarea en la primera línea del frente, poco importa que la mayoría de las veces sólo se causen víctimas entre las lechugas y pimientos, más algún pato previamente muerto y desplumado: es una guerra.

Conocí a Jordi Morera convertido, accidentalmente, en cocinero titular del festival de homenaje a las Víctimas del Metro (del 3 de julio) que celebramos hace unos años en l’ Auditori de Burjassot. Allí estableció una meritoria línea de intendencia para dar de cenar a más de ochenta artistas y organizadores que, felices, acabamos cantando y bailando acompañados a la guitarra de palo por Òscar Briz, gran dominador de la rumba, entre otros géneros. Desde entonces sé que es capaz de cocinar en su casa, en lo alto del monte, con un fogón portátil o con leña de naranjo. Nada le arredra y siempre procura divertirse.

Carosel, su restaurante en Taula de Canvis, cerca de la Llotja de la Seda, ya ha cumplido cuatro años y ha conseguido atraer la atención de las guías de Lonely Planet y de The New York Times que han destacado su formula imbatible: calidad sin fantasmadas a precios asequibles. Arroz y tapas, a mediodía. Tapas y plato principal, por la noche. 15 y 22 euros, respectivamente. Cocina de mercado con alguna insinuación moderna o deconstructiva. El vino es aparte. También tiene carta y acepta encargos.

Formado con Ramón Roteta en su restaurante de Hondarribia, en la Escuela de Hostelería de Marbella y en el restaurante Seu-Xerea de Valencia, donde fue jefe de cocina, Jordi Morera practica en la terraza y cafetería del MuVIM (cuya dirección asumió en enero de este año), el non stop cooking: desayunos, almuerzos, comidas, meriendas, cenas y coctelería. Precios un poco más económicos, incluso, que en Carosel. Lleva una terraza chill out y promueve actuaciones en directo, aunque sólo las noches del fin de semana: jueves, viernes y sábado. Las mañanas son todas operativas de martes a domingo. Un entusiasta con buen equipamiento humano y profesional al que le fascinan los inventos y alquimias de la cocina tradicional, su poderosa intuición, su aprovechamiento del recurso. Diez personas trabajan con él.  

                         Jordi Morera

VIRIATO: TERROR ROMANORUM

A nosaltres en l' escola ens ensenyaren que Viriato, pastor lusità, fou el terror de les legions romanes. Només la traïció d'alguns dels col·laboradors de Viriato que, finalment, no cobraren per la seua malifeta -tot inventant la condició de becari - permeté l'eliminació d'aquesta molèstia per als plans imperials.
A Zamora, ciutat que va ser vuit anys portuguesa, el mateix que Toro, hi ha una plaça i  una estàtua dedicades al valerós cabdill ibèric. L'estàtua, vista de costadet, mostra una possible raó dels terrors romans potser basada en l'enveja o l' anhel insatisfet.

L' estàtua, vista frontalment, aclareix, al remat, que el que temien els romans de Viriato era la fortalesa i el vigor de la seua llança. Així és.

Tres mil anys de valencianitat

La versió més antiga del Himne de la Mare de Déu ha estat trobada per l'arqueòleg Federico Crisantemo en unes excavacions a la ciutadella de La Bastida de les Alcusses. El text de l' Himne, amb anotacions musicals per a flauta de canya i pinyol d' albercoc, està escrit en ibero-valencià i alfabet iònic.
Tot i que el text només pot ser desxifrat per especialistes, demostra el que ja ens imatginàvem: que el moviment Escola Valenciana va ser creat per Asdrúbal amb la col·lacoració d' Indibil i Mandonio, militars il·lustrats que feien moltes guàrdies al Puntal del Llop. 

La foto ja té dos anys i correspon, si no recorde mal, a la primera o segona de les manifestacions contra la corrupció. No la convocava cap partit, només la Xarxa i el Col·lectiu contra la Corrupció. Des d'aleshores, Quantes coses han passat! Francisco Camps ja no és President i avui mateix el jutge Rus ha enviat a la presó a Luís Bárcenas l' ex tresorer del PP. Molt bé, però, Quants mesos més han de passar per a veure en la presó a alguns dels implicats en el saqueig d' Emarsa (el cas de la depuradora de Pinedo)? I per a resoldre algun dels infinits sumaris que tenen a Carlos Fabra de figura central? I el cas dels donatius milionaris de Rita, Camps i Matas a Iñaki Urdangarin? Volem respostes.

ESPIES CONTRA L'IMPERI

ESPIES CONTRA L’IMPERI

Espiar és una de les grans passions nostres. Proporciona una sensació molt humana: la d’obtenir un avantatge, la de reunir un poder que altres no tenen, la sensació d’invulnerabilitat ni que siga al preu de la vulnerabilitat dels demés.

Com altres formes de violència, l’Estat reclama el dret al fer-ne un ús exclusiu: el monopoli, com si diguérem. Per això considera uns traïdors al soldat Manning, a Snowdon i fins i tot al fundador de Wikileaks, Julian Assange que ni tan sols és ciutadà USA i, per tant no pot ser un traïdor: en tot cas, un lladre. Fa bé en evitar un judici per suposat delicte sexual a Suècia: seria extraditat als EE UU on no tindria cap esperança d’un judici just. Els primers valedors de Snowdon han estat Xina, Rússia i Equador: la cosa està molt polititzada, com era inevitable, però gràcies a això, probablement salvarà la vida.

Els diaris fan conjectures divertides: ¿Són uns miserables canalles o uns màrtirs de la democràcia i de la seua ampliació? Cap de les dues coses. Manning hagué de tenir algun mòbil patriòtic per a incorporar-se a l’Exèrcit i Snowdon treballà per a l’Agència abans d’anar pel seu compte.

Si jo fos ministre, entendria molt bé la necessitat de la confidència en certes gestions. Si jo fos ministre, potser tingués el valor de defensar el que defense ara: que tot s’ha d’acabar sabent. Tot. No poden existir els secrets indefinits i els provisionals els ha de conèixer el Parlament o, almenys, una comissió parlamentària, si la qüestió és molt perillosa. Tots els secrets han de tenir data de caducitat, període de vigència. Un desig molt piadós tenint en compte que a Espanya encara no estan a l’abast del públic, ni tan sols de l’ historiador, alguns documents relatius a actuacions de la policia, les forces armades i els tribunals ¡de la postguerra!

Històries velles i irresolubles. El que és nou és la capacitat de qualsevol ciutadà assabentat d’ un assumpte “delicat”, per a propagar-lo per la Xarxa a la velocitat de la llum.

El que és nou no són alguns mètodes dels espies o dels grups operatius siguen extremadament cruels i poc compatibles amb els usos democràtics (o simplement legals), sinó que una democràcia com l’americana defense públicament les tortures, les presons secretes, l’absència de garanties i d’ habeas corpus, l’ infern legal per als detinguts de Guantánamo i l’espionatge a gran escala dels seus propis ciutadans en base a la “seguretat nacional”. La veritat es que tot això no ha millorat ni un pessic la “seguretat nacional”. La solució del conflicte de Palestina està més lluny que no mai, Iraq agonitza dividida en tres peces d’ un puzle irresoluble i Afganistan no està millor ni és més estable que amb els talibans. Potser els eixiria més a compte una actitud no tan hostil al món islàmic, però ja veig que no van per aquí.

Mentre el secret bancari convinga per igual als grups terroristes, a la màfia i a components teòricament honorables de governs i corporacions molt poderoses, hi haurà secret bancari i, per tant, finançament del terror.

La “seguretat nacional” només és l’ interès d’una maquinària política i de mitja dotzena de petrolieres i fabricants d’armes: és un seguretat imperial, però l’Imperi no són els ciutadans de la República, ¿Eh que no?

El negoci de l’Imperi és el mateix que el de l’Església: el domini de les ànimes, però les animes, les pasture el Senyor o el dimoni, només poden ser lliures. No tenen altre remei.

L

Aquestos són rebentats castellonencs els prenguérem en un bar de Fuentes de Ayódar. El "carajillo" cremadet a la manera de Castelló encara es un costum que converteix una humil llepolia enuna formidable delectació feta de rom o brandi cremat, sucre i cafè, tot junt, però no barrejat (si no vols) de manera que es produeix una simpàtica estratificació dels components, amb una base dolça de consistència com oliosa i una capa superficial de cafè molt més amarga.

Al restaurant Cami vell d'Alzira vaig probar una interpretació una mica "tecnoemocional" però bastant reeixida del magnífic atavisme castellonenc.

Sembla que, per fi, a la Ribera podran beure aigua del riu que sembla de tots tret de les terres per les quals passa. Dóna de beure a València, a mitja Horta i fins i tot a Sagunt. I l' especulador Martínez la volia per a fer adosats a Alacant i, mentrestant, a les aixetes de la Ribera, hi queia un suc que difícilment por anomenar-se aigua. En la foto, manifestació de Xúquer Viu en l'assut d'Antella. Fabra no es va atrevir a inaugurar la "solta de les aigues".

Los ritos del abuelo

CON GUSTO

LOS RITOS DEL ABUELO

EMILI PIERA

Ahora que la patronal quiere reducir los permisos por la muerte de un familiar a los diez minutos que cuesta dedicarle un responso al muerto, es hora de recordar que los ritos funerarios nos hicieron hombres, tanto o más que la cocina o la fabricación de herramientas. Hay un tiempo para cada cosa y el bollo del vivo no sirve para llenar –es de mala educación cantar salmos con la boca llena– la oquedad que nos deja el duelo. No me mienten mis muertos y yo no mentaré los suyos. Últimamente se están viendo cosas muy raras, la mayor de todas que aparezcan por doquier presuntos sabios en Economía que recomiendan que trabajemos más, que vivamos menos y que nos paguen la mitad. Curiosamente en esta pulsión de muerte, no se incluyen ellos mismos, que se escanciaron sueldos e indemnizaciones de fábula por hundir las empresas y bancos que no supieron cómo manejar.

Cuando voy en bici camino del Carraixet, suelo cruzarme con un señor mayor, bajito, muy sonriente y saludador: tiene toda la pinta de estar deslizándose entre las nieblas del conocimiento, como los barcos en el Atlántico Norte. Pero las flores –concretamente adelfas– que va cosechando por el camino, se las da sólo a las chicas. Su cabeza le confunde; pero otras partes no menos nobles, aún le indican la dirección apropiada. Debería de aprender la Agencia Tributaria que ofrece al juez  datos sobre ventas de trece inmuebles de la infanta Cristina y se equivoca en los trece: es mucha mala cabeza para llevar las cuentas y la hucha del Reino, a ver si el error está en no usar otros órganos que tan buen resultado, a efectos aclaratorios, le están dando al abuelete errante de la huerta de Alboraia.

Este es un país viejo, de acuerdo, puede que con los síntomas del alzheimer, pero, como el abuelito de este cuento ¿No somos capaces de recordar qué nos encendía el corazón? Llevamos, como San José, una vara de nardos y no sabemos para quién es. A ver si ya pasó la hora de los análisis de gente a sueldo de bancos y aseguradoras y toca retirar bultos y ganar claridad, amén.  

ERROR

Pido disculpas al restaurante Pelegrí de Chiva y a las personas que lo llevan -Verónica, Mari Carmen y Rafa - por haber dicho que iba a cerrar en un artículo publicado en la cartelera Turia. No es cierto, no cierran: todo fue producto de una confusión mía. Perdon.
Estas disculpas también se publicarán en la Cartelera Turia del proximo viernes 28

Didín Puig, de Benimodo, ja té gat. El nom li' l posaran quan quede aclarit el sexe de l'àngel

LOS RITOS DEL ABUELO

CON GUSTO

LOS RITOS DEL ABUELO

EMILI PIERA

Ahora que la patronal quiere reducir los permisos por la muerte de un familiar a los diez minutos que cuesta dedicarle un responso al muerto, es hora de recordar que los ritos funerarios nos hicieron hombres, tanto o más que la cocina o la fabricación de herramientas. Hay un tiempo para cada cosa y el bollo del vivo no sirve para llenar –es de mala educación cantar salmos con la boca llena– la oquedad que nos deja el duelo. No me mienten mis muertos y yo no mentaré los suyos. Últimamente se están viendo cosas muy raras, la mayor de todas que aparezcan por doquier presuntos sabios en Economía que recomiendan que trabajemos más, que vivamos menos y que nos paguen la mitad. Curiosamente en esta pulsión de muerte, no se incluyen ellos mismos, que se escanciaron sueldos e indemnizaciones de fábula por hundir las empresas y bancos que no supieron cómo manejar.

Cuando voy en bici camino del Carraixet, suelo cruzarme con un señor mayor, bajito, muy sonriente y saludador: tiene toda la pinta de estar deslizándose entre las nieblas del conocimiento, como los barcos en el Atlántico Norte. Pero las flores –concretamente adelfas– que va cosechando por el camino, se las da sólo a las chicas. Su cabeza le confunde; pero otras partes no menos nobles, aún le indican la dirección apropiada. Debería de aprender la Agencia Tributaria que ofrece al juez  datos sobre ventas de trece inmuebles de la infanta Cristina y se equivoca en los trece: es mucha mala cabeza para llevar las cuentas y la hucha del Reino, a ver si el error está en no usar otros órganos que tan buen resultado, a efectos aclaratorios, le están dando al abuelete errante de la huerta de Alboraia.

Este es un país viejo, de acuerdo, puede que con los síntomas del alzheimer, pero, como el abuelito de este cuento ¿No somos capaces de recordar qué nos encendía el corazón? Llevamos, como San José, una vara de nardos y no sabemos para quién es. A ver si ya pasó la hora de los análisis de gente a sueldo de bancos y aseguradoras y toca retirar bultos y ganar claridad, amén.  

MODERATS COM UN TAURÓ

Si hi ha rebel·lions a Istambul, a Rio de Janeiro, a València, a Wall Street, Potser quedarà un lloc on les persones es troben a gust? Waikiki? Noruega? No ho sé.

Brasil era el model del màxim de “contingut social” assumible per l’Imperi front als devaneos de les repúbliques bolivarianes del costellam andí, tingudes per populistes i autoritàries (perquè no fan el que els manen, curiós).

Turquia era, fins fa quatre dies, el soci més honorable d’ Occident a l’Àsia menor, tot i rebre el desdeny de l’Europa de la qual els turcs volen ser part des de fa més de cent anys.

Segons nosaltres, els turcs són bons per a morir per l’estil de vida democràtic, però no tenen dret a gaudir-lo del tot. Els turcs poden enfrontar-se a Rússia, col·laborar amb Israel, ser un pont amb els països àrabs, però han de fer tota aquesta sèrie de serveis per una propina o sense retribució de drets i llibertats.

Turquia és un país intel·ligent –dèiem– perquè té un govern islamista moderat (un oximoron: incloure un concepte religiós en una definició política, és una porta oberta a tota mena d’horrors a l’estil de la democràcia cristiana italiana i els seus sinistres vincles amb la màfia, el Vaticà, la CIA i el terrorisme d’Estat).

Clar que un dels objectius de la propaganda és que les paraules signifiquen allò que convé, a cada moment, a l’Imperi: d’ Aràbia Saudí també diuen que és un règim “moderat”, quina barra.   

Total, que la gent s’ha plantat a Río i s’ha plantat a Istambul. A Río diuen que el futbol està molt bé, però que volen transport col·lectiu a un preu raonable. A Istambul diuen que, el senyor Erdogan alça una mesquita en cada solar lliure que troba, encara que hi haja al lloc una cosa tan civilitzada com un jardí, i que ha procurat que l'Islam torne a l’escola per tots els forats disponibles (hem recorda un país que tenim molt a mà: Collons, el nostre!). El senyor Erdogan tracta que les seues decisions siguen confoses amb els designis d’ Alà.

TINTA DE CALAMAR

Els errors d’Hisenda o dels registradors o del notaris en les suposades vendes d’immobles de la infanta Cristina semblen complir el mateix paper que les armes químiques d’ Al Asad: servir de cortina de fum, de tinta de calamar que emmascare una altra cosa que ja està decidida i feta.

En el cas de Síria, la intervenció occidental, més o menys oberta, del costat dels nostres, encara que no sabem, a hores d’ara, qui són els nostres i si poden ser-ho els que profanen cadàvers i executen criatures per blasfèmia contra el Islam. En el cas de la princesa que no arribem a saber mai de quines finques es tracta, com arribaren a les seues mans i de qui són ara i quin producte han rendit. Però ho sabrem.

A tot això la Constitució no diu, de cap de les maneres, que la inviolabilitat del Rei siga extensiva a tots els membres de la Família Reial, ho siguen per naixement o per acostament.

No us fieu de les aparences

Encara que tinga vuit potes no equival a quatre persones. Per altra banda en el polp el tentacle es sempre millor que el cap. En les persones, no sempre.

PAROLE, PAROLE, PAROLE...

El senyor Erdogan diu que els manifestants de la plaça de Taksim són terroristes. Fixeu-vos-hi: era el mateix que deien els bocamolls oficials del PP dels manifestants del PAH, la plataforma contra el desnonament. Els titllaven de “amigos de ETA” i d’ “usar los mismos procedimientos que Batasuna” sense tenir el compte un petit detall: el dret a la vivenda digna ve en la Constitució Espanyola del 78, es estrany que no l’hagen llevat, però segueix a la Carta Magna.

Si un capellà abusa del seu acòlit, ¿Es converteix en un “fals capellà”?. Doncs, això és el que li passà al monjo saholín de Bilbao que, quan es descobrí que havia matat sàdicament a dues dones (com a mínim), es convertí en “falso monje saholín” ¿Per què fals? ¿On  donen les credencials? ¿Quina és l’autenticitat dels estudis místico-guerrers en un centre sota el control de la burocràcia totalitària xinesa? Són preguntes que ningú es va fer, el programa d’ Eduard Punset tampoc, quan la suposada eminència de les tècniques d’autocontrol asiàtiques encara no havia mort ningú. O no li havien descobert l’empanada.

Admirem el poder de la ment però als psiquiàtrics no sol haver-hi problemes de coeficient d’ intel·ligència.

Amb les armes químiques d’ Al Asad passa el mateix: primer són presentades com una possibilitat malèfica i una cota d’ inhumanitat inacceptables (com si metrallar a la població fos menys infame) i després, casualment, troben les armes... que justifiquen la “humanitària” intervenció occidental. Que existeixen les armes o no, no té cap importància. El que hi compta és l’excusa. Però de l’ocupació d’Afganistan no quedarà més que el règim insostenible de Karzai (quasi igual de bèstia que el dels taliban, encara que això sí: obert a les empreses mineres i petroleres de l’amic occidental) i de l’ocupació d’ Iraq, un malson de atemptats, desordre i sang en un país realment dividit en tres trossos. Però no es desgavell: algú ha guanyat i no són les “raons humanitàries”

Vista general de Vallderoures, capitaleta del Matarranya, Terol, i seu de la bodega Lagar d'Amprius

VITICULTURAS NACIENTES. Turia

Melocomotó

VITICULTURAS NACIENTES

EMILI PIERA

El sur de Teruel y la sierra de Aitana no parecen, a priori, lugares muy aptos para la viticultura, pero en ambos lugares se crían cepas y se obtienen vinos. Siempre hay matices y veo que los dos casos, requieren aclaración. Al sur de Teruel  está el Matarranya, una comarca de cota más baja que la feroz paramera en altiplano donde, en torno a Calamocha, se registran algunas de las temperaturas más bajas de España. El Matarranya está a unos 50 quilómetros, o menos, del mar, en línea recta, y protegido del levante (que siempre trae humedad, muy peligrosa en el proceso de formación de la uva porque favorece a los hongos) por Els Ports de Beseit. En ese ambiente mediterráneo está la bodega Lagar d’Amprius, de Valderoures, cuyas cepas se crían en Calaceit.

Más allá de Sella, subiendo desde la Vila-Joiosa, a 900 metros de altura, están los viñedos en anfiteatro, es decir plantados en bancales en herradura, de Mas de Sella, una joven bodega de autor radicada en la Vila, junto a chocolates Valor, por mera conveniencia industrial.

¿Qué tienen en común ambas explotaciones? Pues que nacieron hace menos de diez años, tienen cepas jóvenes, variedades diversas para facilitar el arte de combinatoria y vinos ya muy asentados en todos los sentidos. Como dijo el enólogo Jorge Navascués, cuyo padre es de Borja y la madre de Requena y  tiene vinos en todas las D.O. de Aragón, “las cepas viejas se conducen y autorregulan mejor; a las jóvenes, hay que vigilarlas más”. Sin embargo la viticultura no se ha interrumpido en el Matarranya y forma casi una unidad familiar con los vinos de sus vecinos de la Terra Alta. Ya son menos lo que saben que, antes de la filoxera, es decir, hace apenas un siglo, la Vila-joiosa tenía más viñas que Utiel, aunque a los hermanos Joaquín y Miguel Orts les advertían los viejos que “el vi de muntanya, no val res”. Ellos han hecho dos vinos de montaña y los dos son resultones, notables, con una singularidad que les da valor añadido. Sólo otro locuelo, suizo, se ha atrevido a plantar viñas a la misma altitud, en las faldas de Aitana. Los vinos de Mas de Sella tienen acreditación ecológica, pero no consta en la etiqueta. También tienen instalado el goteo, pero no lo usan: no hace falta, al menos por ahora. Joaquín despotrica de los pinos, pero no se atreve a cortarlos. En los márgenes de la finca (3 hectáreas de cabernet sauvignon, cabernet franc, syrah, garnacha tinta y marselán) crecen las frondosas, estepas y cardos. Conozco personalmente ambos lugares y el Mas de Sella (también llamado Mas de Carreró o de Sinto Centella), lo he pateado largamente. Cuando llegamos allí, el cuñado de los Orts, Ramiro, y un amigo, Enrique, “despampanaban” las cepas, es decir arrancaban hojas para que la planta esté más ventilada y los futuros racimos, más soleados.

La gente de Lagar d’Amprius presentó sus vinos en la D.O. Valencia. Un garnacha cien por cien (muy rico, ya lo conocía), otro tinto de garnacha y syrah, que también conocía, pero que ahora aprecio más, y un blanco de chardonnay (con unas gotas de viognier) que es un torrente de frutas: manzana, pera, cítricos… hacen vendimia nocturna y sólo mantienen un quilo de uva por cepa. 

También en Mas de Sella liberan de carga a las cepas y tiran uva porque producen más de la que necesitan para elaborar unas cinco mil botellas al año. Los hermanos Orts son la muestra viva del veneno de la enología, de lo profunda e infecciosa que puede ser la pasión por hacer buenos vinos. No hay viticultores en la familia, aunque buscaron formación y asesoría. Con un pequeño tractor, sus manos y mucho empeño, consiguen vinos con estructura, color y calor y, sin embargo, ácidos, estables: Mas de Sella, con doce meses de crianza. Y están a punto de etiquetar un segundo vino – Carreró – con 18 meses de barrica. Probamos dos Mas de Sella (2008 y 2011) y el Carreró en El Hogar del Pescador (Tel. 96 589 00 21), un buen y luminoso restaurante marinero, me repatean los locales en penumbra, de la Vila donde comimos salazones y almendras, pebrereta (con sangatxo) en pasta filo, chipirones, un par de gambas rayadas por cabeza y, de plato de fondo, un muy buen arroz caldoso de pescado con calabaza, cebolla y salmonetes.

Però que és Internet?

Internet va ser un dispositiu en xarxa per a fer possible la comunicació, ni lineal ni jeràrquica, multinodal, entre nuclis de decisió separats i, probablement, confosos. L'escenari teòric era, òbviament, militar, apocalíptic, postnuclear. Si Internet era això, vol dir que, com deia Leonard Cohen, l'apocalipsi ja ha tingut lloc, la Bomba ja esclatà, sense haver de lamentar massa morts: estem en l'era Internet.
Després, els ciutadans comuns, les plataformes per tota classe de drets i minories prenguérem a l'assalt la joguina i l' Imperi ha pres mesures per a defensar-se de nosaltres. Ho espia tot: estableix nexes, freqüencies, pautes, xarxes. Després, tot això es processa i, al remat, apareix la foto de les deu amenaces potencials de major calat. Amenaces al mateix poder de l' Imperi; els ciutadans, els importen una bona merda, amb perdó.
Aqui, ens deixen entrar en totes bandes, però s'apunten l'adreça, el telèfon i les aficions. Es queden la foto. A Xina, no els deixen ni entrar. L'imperi és una vergonya i els poders de recanvi -Rússia i Xina-, encara en són una de més gran.
El problema per a la democràcia i les llibertats, és que EE UU hauria de fer el que diu que fa a La Guerra de les Gal·làxies: defensar la Federació i protegir-se de l' Imperi. Però no, vol ser les dues coses alhora i això, senzillament, és impossible: EE UU és un imperi i, a més, de matriu romana, que no hel·lènica. Bush el Menut, va ser Calígula i ara el Obama és, pot ser, Claudi. D' aqui la constant erosió de les llibertats en una de les seues pàtries, l'hegemonia de la propaganda (com a forma de creació de realitats alternatives i de disseny del futur) i la nova vitalitat de la soterrada corrent teocràtica que sempre ha estat una amenaça per a la salut i la felicitat d'aquell gran país.

No hi ha medicaments innocus

Una amiga meua usa una bona part del seu temps atenent a un germà malalt de càncer que acaba de ser operat en un hospital de València. La operació va eixir bé i les perspectives són acceptables, quasi bones.
El pacient ja es troba a casa i prengué les primeres dosis d' un medicament hospitalari, és a dir que no és servit a les farmàcies. Bo, no exactament. Com que, en principi, només li donaren un parell de comprimits, en demanà més a la farmàcia on l'enviaren a l'hospital a per les pastilles, a no ser que...a no ser que pagara els mil euros que, segons li aclariren, costa una capsa del medicament, que tampoc no té massa pastilles. Mil euros.
No puc imaginar-me de que pot estar fet un medicament per a valdre mil euros, potser de floquets d'or passats per la gepa d'Ana Mato. L' única explicació plausible és la infinita gola de la indústria del ram. La meua amiga ha tingut que passar de nou per l'hospital a "camellejar" noves dosis per al seu germà. I tornarà tantes vegades com calga.
El més curiós de tot és que no es tracta d' un medicament psicoactiu, suceptible de ser convertit, d'amagat, en pindola estimulant o visionària. Es pura gasiveria preventiva: per si algú en gasta massa de medicament.
No hi ha medicaments innocus. En cap sentit.

L' IL·LÚS
L' il·lús és l'ejaculació precoç de la il·lusió

CON GUSTO

  MEDIO TONO

EMILI PIERA

Alicia Sánchez Camacho es la prueba viva más elocuente que conozco de que las ideas conservadores se mueven en todos los escenarios y niveles con optimismo combativo y una sensación de seguridad a toda prueba. Puede soltar patochadas gigantescas con un aplomo que para sí quisiera un catedrático y decir, por ejemplo, que tenía que comprar marcas blancas cuando se ha sabido que gana casi tanto como María Dolores de Cospedal. Y por dirigir el cuarto o quinto partido de Catalunya, no sé como andará ahora el hit parade. De todos los enigmas que me plantea la personalidad desenvuelta y jacarandosa de la Camacho, lo que más me interesaría es averiguar si, como parece, tiene el mismo cirujano plástico que la Kirchner.

Esa falta de complejos, mesura o cautela entre los paladines conservadores, vale también para la prensa. El director de La Razón, Paco Marhuenda, ha dicho que en el Liceu pitaron a los príncipes porque ahora va mucha clase media-baja. Bien dicho, sí señor: a partir de ahora que pidan en taquilla la declaración de la renta y si cobran menos que Dolorcitas o doña Alicia o no son gente de posición, que no pasen: empiezan por ir a la ópera y acaban por pedir hospitales y escuelas públicos, dónde iremos a parar. Lo primero es no mitificar la prensa: con la caza de brujas de Mc Carthy no acabaron los valerosos periodistas de la vieja democracia, sino la misma clase política probablemente estomagada por tanta brusquedad y malos modos.

 Unas de las cosas más llamativas de la prensa de Madrid es que en sus manifestaciones más facinerosas parece que va a pedir que se arme una nueva División Azul o que se aplique garrote vil a los hugonotes y castristas, pero pasado el calentón de boca, nunca se olvidan de justificar la última medida de Rajoy. Y hasta del último de sus directores generales. Parecen legionarios de la España eterna, pero no olvidan quien es el guardián del presupuesto. Y es que lo mismo en periodismo que en copla hay que desconfiar de los vociferantes y abrazar el medio tono. Como Concha Piquer.

SEARCHING FOR SUGAR MAN
Un dels personatges de Searching for sugar man diu en un moment determinat del magnífic documental que comente: "Detroit està molt necessitada de bones notícies".
Doncs no vull contar-te València. I Espanya. A Detroit, el liberalisme econòmic (compatible amb un creixent autoritarisme polític i la violació dels drets individuals i de la privacitat de les comunicacions) acabà amb la indústria de l'automòvil i a València, la combinació d' importacions xineses masives i de monocoltiu de la rajola, no ha deixat estaca en paret.
Searching for sugar man (títol que fa referència al dealer o traficant de drogues) és com un conte de fades modern, pero no a la manera estúpida de Pretty woman, sinó mostrant un cas real i, el que importa molt més, un mecanisme plausible de la realitat que no sempre dóna grans recompenses immediatament (ni encara que les merites), però que, a canvi, opera miracles autèntics.
A banda de denunciar l'opresió capitalista no és innecesari recordar que al món hi ha persones generoses, que no fan de les ferides narcisistes el centre de la seua vida i que a totes bandes i sempre, com diu una vella (i necessària) oració "el món està plé d'heroïsme".

TERTULIA HUMOR Y GASTRONOMIA

La tertulia sobre Humor y Gastronomía auspiciada por Casa Montaña tuvo como preludio una verdadera humorada: Arturo Pardos y Stephan Guérin se equivocaron de AVE y pararon en Córdoba, en lugar de Valencia. Del resto de los invitados previstos no falló casi nadie y la actriz y buena aficionada a la cocina, Catalina Leonarte, se desdobló en rapsoda y nos dedicó una pieza del Siglo de Oro consagrada a tres amores: el de Inés, el del jamón y el de las berenjenas con queso.

Como dijo el moderador inmoderado Emili Piera, en España la literatura de humor casi nació con la gastronómica pues La Casa de Lúculo de Julio Camba es un clásico de los dos géneros, a la vez.

Los mejores chistes los contó Joaquín Schmidt y varios tertulianos censuraron abiertamente la solemnidad y “la música de romanos”, el tremendismo, de ciertos programas televisivos de cocina con tratamiento de reallity.

Nosotros no nos enfadamos en ningún momento ni, mucho menos, mostramos imágenes guarras de los fogones y su entorno. Sabemos que el oficio de cocinero es muy duro y, bien hecho, merecedor del máximo respeto. Comimos bien y bebimos mejor. De eso se trataba, sobre todo ahora que el gran Abraham García, también presente con su hijo, había superado la enfermedad y teníamos algo importante que celebrar.

La periodista Silvia Soria defendió la inmarcesible valencianidad de la paella. Bien hecho.

LA POSICIÓ DEL VI
El Matarranya és un territori aragonés de parla catalana on sempre s'han criat vins que, darrerament, van escalant posicions o, simplement, tenen el suport promocional suficient per a fer-se un lloc al mercat no sols de la compra-venda, sinó dels prestigis. Parle de marques com Venta d'Aubert (proveïdors de Swissair) o de Lagar d' Amprius, que conec bé, especialment la seua meravellosa garnatxa.
En la presenció dels vins de Lagar d' Amprius a València el representant de l'empresa, Pedro Casas, va dir que a les parcel·les on crien les seues vinyes fa, a penes, set anys es cultivava ordi. Aquesta és una constant històrica: la lluita per l'espai agrícola entre cereals i ceps. La cosa ve, com a mínim, del temps dels íbers.
Em contava l'arqueòleg Pierre Guerin que només l'aristocràcia guerrera ibera consumia vi. Per a la infanteria, hi havia cervesa perquè el mateix blat o ordi o civada que es panificava, valia per a fer la beguda daurada i amb bromera: tot era aliment. Nomes els rics i caps de família àmplia estaven en condicions de reservar una part de la terra agrícola per a produir un luxe: el vi. Una poció de prestigi usada, també, en cerimònies com les libacions als déus.
En principi foren els cantants de fama, els actors i directors internacionals, els empresaris de la rajola els que no semblaven capaços de viure sense la seua marca de vins pròpia. Ara també son alguns dentistes, arquitectes o advocats -pura classe mitjana- els que es llancen a el·laborar vi amb una passió arrabassadora. Amb això no fan sinó seguir un impuls antiquíssim.
El vi ben dut és font de prestigi i de ganàncies constants i relativament segures (dins de l'incertesa general). Pot afirmar-se (amb molts matissos) que els bodeguers suporten la crisi molt millor que els bons cuiners, si no són figures mediàtiques.
Si us passejeu per la Terra Alta o el Priorat que són terres tan belles com dures i aspres i poc poblades, comprovareu amb una ullada als seus logarets que l'edifici més notable de cada aldea no es l'església o l'ajuntament, sinó la bodega. De vegades, és fins i tot, una joia arquitectònica, com passa al Pinell de Brai.

                         Vinyes de Fontanars (Vall d'Albaida). Maig