Si hi ha rebel·lions a Istambul, a Rio de Janeiro, a València, a Wall Street, Potser quedarà un lloc on les persones es troben a gust? Waikiki? Noruega? No ho sé.
Brasil era el model del màxim de “contingut social” assumible per l’Imperi front als devaneos de les repúbliques bolivarianes del costellam andí, tingudes per populistes i autoritàries (perquè no fan el que els manen, curiós).
Turquia era, fins fa quatre dies, el soci més honorable d’ Occident a l’Àsia menor, tot i rebre el desdeny de l’Europa de la qual els turcs volen ser part des de fa més de cent anys.
Segons nosaltres, els turcs són bons per a morir per l’estil de vida democràtic, però no tenen dret a gaudir-lo del tot. Els turcs poden enfrontar-se a Rússia, col·laborar amb Israel, ser un pont amb els països àrabs, però han de fer tota aquesta sèrie de serveis per una propina o sense retribució de drets i llibertats.
Turquia és un país intel·ligent –dèiem– perquè té un govern islamista moderat (un oximoron: incloure un concepte religiós en una definició política, és una porta oberta a tota mena d’horrors a l’estil de la democràcia cristiana italiana i els seus sinistres vincles amb la màfia, el Vaticà, la CIA i el terrorisme d’Estat).
Clar que un dels objectius de la propaganda és que les paraules signifiquen allò que convé, a cada moment, a l’Imperi: d’ Aràbia Saudí també diuen que és un règim “moderat”, quina barra.
Total, que la gent s’ha plantat a Río i s’ha plantat a Istambul. A Río diuen que el futbol està molt bé, però que volen transport col·lectiu a un preu raonable. A Istambul diuen que, el senyor Erdogan alça una mesquita en cada solar lliure que troba, encara que hi haja al lloc una cosa tan civilitzada com un jardí, i que ha procurat que l'Islam torne a l’escola per tots els forats disponibles (hem recorda un país que tenim molt a mà: Collons, el nostre!). El senyor Erdogan tracta que les seues decisions siguen confoses amb els designis d’ Alà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario