miércoles, 8 de julio de 2015

MISTERIOSOS EFECTOS DEL CALOR


CON GUSTO
  NO OLVIDEN HIDRATARSE
EMILI PIERA
Tengo pocas certezas, pero una de ellas es que Mariano Rajoy es higroscópico, que absorbe la humedad de cuanto le rodea, como si su barba antigua y arbitrista fuera una espartera, un salero. Nunca debió de abandonar Pontevedra: criado entre humores y musgos, en Madrid, este hombre se agosta y jadea, de ahí ese aire ausente, como de pez con pecera interpuesta, que a menudo le acompaña: le falta el frescor atlántico y, en consecuencia, le entra la fiebre ordenancista que no puede remitir porque está vigilado por el loco de Quintanilla y los cien mil hijos de las tertulias tóxicas, que lanzan fumarolas sulfúricas cuando se atragantan con un comino: cosas de la Corte y sus voces como de clarín.
De ahí que, el mismo día en que aprobaron la Ley Mordaza, ardiera el circuito de Formula 1 de aquí mismo. Al principio, pensé que Rita Barberá y Nuestro Amado Piloto habían decidido estrellarse juntos en un Ferrari rojo, a 300 quilómetros por hora. Pero no, era Rajoy que se recalienta, que trajo cuarenta grados en mayo y que seca el paisaje con solo mirarlo: por cansancio, por esa indolencia tan suya sembrada de moscas que deja tras de sí un barranco con un burro desollado, donde el sol vertical hace crujir las piedras. Han decidido que, puesto que ellos tienen mal riego, aquí no habrá fiestas de manguerazos y espuma, que no echaremos al delegado del gobierno al pilón (como manda la costumbre), que las abuelas no regarán su sector de acera.
Nos cambian el bikini de la libertad por el cauto albornoz sobrevolado de tricornios: querencia de principios inamovibles de su movimiento quieto, la pertinaz sequía y todo eso. Sólo se admitirán reclamaciones individuales, por escrito y sin abandonar la cola. No se permitirá fotografiar a los guardias, pues aunque tengan bigote, sabemos que van a ser explotados por las redes de pederastas. No se puede acampar en la calle, aunque te hayan echado del piso sin protección oficial, ni, mucho menos enseñarle las tetas, en vivo y por duplicado, al ministro del Interior: no está preparado. No olviden hidratarse, esto pasará.       

UN SIMBOL QUE CREMA


CON GUSTO
    EUROPA VIVE
EMILI PIERA
 La primera conclusión del referendo griego es que nadie de la llamada prensa de referencia –que lo fue en algún momento – vio esos veinte puntos de diferencia a favor del no, hablaban de no se qué “empate técnico”. Un clamor demasiado intenso para ahogarlo con una cortina. La segunda es que después de haber practicado unos cuantos, los griegos no quieren más sacrificios. Como sabe cualquiera, aunque no sea primo lejano de Christine Lagarde, hay deudas que se consideran “incobrables” un palabro tan feo como la situación que describe. Llegados a este punto, la culpa no es, sólo, del moroso, sino de quien prestó a quien no debía. No pasa nada, todos cometemos errores, pero aún así a los bancos les enjugan los balances; los ciudadanos, no hemos tenido esta suerte.
Ninguna sociedad puede basarse en el dios del crédito y cualquier asunto económico de cierto relieve, ya es político. Como política es la sórdida circunstancia de que la troika sea una instancia por cooptación, sin ningún control democrático. No se debe aceptar directrices de quien no ha sido elegido, aunque más allá de algún orgullo herido y de las cuentas de los acreedores, dejando de lado la cuestión de quién manda aquí y otros egos blindados, en vísperas del referendo de ayer se había llegado a una considerable aproximación entre las dos partes: ese es el punto en el que deben de ser retomadas las negociaciones.
A Grecia no le conviene salir de Europa, pero a Europa aún le conviene menos perder Grecia y no sólo por su valor simbólico (nada es más fuerte que un mito: el acero Krupp, a su lado, es mantequilla). Cuestionada por patrioteros, fascistas, británicos y, secretamente, por los propios alemanes (que en cada generación sufren la tentación de reventar Europa, si no se acepta su modo de construirla), a Europa, digo, le interesa más cualquier cosa que dar la impresión de que no es capaz de zurcir un descosido. Aún no hay mucha Europa, fallan los referentes sentimentales, pero ya tenemos bastante Grecia: un punto de apoyo tan bueno como cualquier otro para levantar nuestra Europa.

SER NEGRE NO ÉS UN OFICI (5)



Primer prova a votar
Amadeu Ferragut
El redactor en cap de tancament de La Vanguardia va dir en saber-se que el poble grec havia dit “oxi” (no) a la proposta de crucifixió de la troika (reacció que alguns encara troben sorprenent i massa inspirada pel sentiment d’autoconservació):
-Anem amb compte. No s’hi pot editorialitzar contra un dret democràtic com és l’exercici del vot . –I mirant a la becària encarregada de la informació, afegí: -Posarem la teua crònica que, per cert, està molt bé, en la secció d’Economia.
-¿Economia? –va dir Remei Garcia – El referèndum l’ ha convocat el govern grec, no la cambra de comerç d’ Atenes.
-He dit Economia ¿O és que vols fer tancament tots els dies pel mateix preu?
-Senyor, sí senyor –contestà la Remei, meravellada pel contingut persuasiu de les noves tècniques de conformació de l´opinió, pública i privada. 
Remei constatà, quan ja havia acabat la feina, que la son havia passat de llarg i que no volia tornar al seu estudi sense aire condicionat i donar voltes al llit. Consultà les diverses edicions de la premsa de Madrid i la seua valoració del referèndum semblava inspirada pels confessors en temps de Franco, tal i com li havia contat son pare:
“Lamentem comunicar-li al poble grec que si continua practicant l’onanisme es quedarà cec i se li assecarà el suquet de l’espinada”.
Com que tot això sembla una valoració moral exageradament complexa, solien expressar-ho amb un titular molt més assequible:
“Grècia ha tallat tots els seus ponts amb Europa”.
“Home –pensa la Remei – de ponts Grècia no en té massa. Primer hauria de tenir rius”. I la Remei, una noia valerosa i sensible, preocupada pels drets dels desafavorits, s’enfangà en la lectura d’un dilatat article de Joseph Stiglitz. Era tan dilatat, l’article, que ben aviat s’abandonà a una fantasia eròtica amb el premi Nobel. Mal fet perquè la Remei és endreçada i el Nobel no li aguantaria ni la primera envestida.
La seua atenció disminuí en passar a les consideracions que, sobre el cas, feia el pensador de guàrdia del PP (és una manera de parlar), ara no recordava si era Garcia-Margallo o Carlos Floriano, però sí l’efecte anímic: si aconseguia contenir la ira, tot podia resultar més divertit que una funció del difunt Pepe Rubianes. Més que un monòleg de Gila. Més que Tip i Coll amb una gerra plena d’aigua i un got. Més que Montoro explicant l’amnistia fiscal dels lladres de camí real amb la convicció de qui construeix un argument. I igual de desbaratat. Però no li venia la son.
En això que se li acostà Guillem Barnús, un periodista experimentant i encara jove, molt eixerit. Li va dir:
-Et veig cavil·losa, Remei.
-No entenc com ens volen fer creure que amb sous de misèria, pensions retallades, drets disminuïts i desmantellament de l’estat del benestar, es produirà una general prosperitat.
-Els xinesos funcionen així. Potser volen fer-nos a tots xinesos. Assenyalar-nos el camí de la feina i recordar que les protestes s’hauran de formular individualment i per escrit. Potser no hi ha res que entendre.
-Jo sóc d’Arenys de Munt.
-I jo de Manresa, però les fronteres ja no valen un cèntim. Ni que les cree, amb amor de mare i esperit de guia a través del desert, el senyor Artur Mas. O Oriol Junqueras.
-Coses com aquestes –confessà la Remei– em fan entrar ganes de posar una bomba!
-Que ni el passe pel cap. Primer prova a votar. Com a mínim mentre pugues.
 Finalment, Remei s’adormí, asseguda; en la pantalla, oberta, la pàgina d’opinió d’ABC. Somnia que guàrdies de la Revolució xinesa anaven al seu estudi a detenir-la i emmanillar-la. Va ser conduïda davant d’un jutge que no duia perruca, ni bata, ni punyetes: el ritual anava a ser, efectivament, sumari:
-Vostè, Garcia, ha balafiat la seua vida –va dir el jutge.
-¡Com, si parle set idiomes, tinc tres carreres i ja sóc becària de La Vanguardia!
-Hauria pogut fer més. Per indolència, improductivitat i parasitisme social, haurà de triar entre netejar les quadres de la policia muntada del Gloriós Partit o millorar, amb tota classe d’atencions, la vida amorosa del camarada Guillem Barnús.
-Trie fer feliç al camarada Barnús –deia Remei, astorada i tremolosa, en el seu somni, sense imaginar que estava pronunciant efectivament les paraules i que, en obrir els ulls, l’abraçava el seu company:
-Es cert que vols fer-me feliç? –preguntà Barnús amb una espurna de felicitat als ulls.
-És que tots els homes sou iguals? – s’exclamà Remei.