ONADA DE NOVEL·LES

CON GUSTO

   UNA VIDA DE NOVELAS

EMILI PIERA

Cuando fuimos a la librería Primado con la última novela del amigo Víctor Claudín –Los demonios andan sueltos–, el presentador Alfons Cervera, vuelto de Francia, sopesó algunas novelas, las halló sobradas de obra muerta y concluyó que ningún novelón de 500 páginas, si no es Moby Dick o Guerra y paz. La novela es un género omnívoro, mestizo y sin templanza que tiene, con respecto a los géneros de siempre –rito, poesía y épica–, la misma relación que los embutidos con la carne fresca, de ahí la facilidad con que uno puede caer en el empacho con esa sobrasada o morcilla burgalesa. Si no estalla o se rompe por los cabos.

Los demonios andan sueltos es un thriller político, con un título muy de Juan Rulfo, que parte de una base verosímil: un gigantesco fraude electoral en el Méjico de los noventa, aún después de la elección mangoneada de Salinas de Gortari, con el aprobado de los poderes terrenales y la técnica alemana. Como yo no puedo ver una novela sin curiosear en otra media docena, me doy cuenta de que El secreto de Vesalio, la novela revelación de Jordi Llobregat –uno de los padres de Valencia Negra–, vendida en veinte países y editada por Destino, parte de una base argumental muy parecida a la de El retorn de l’hongarès de Anna Moner: unos viejos crímenes, cuyas víctimas fueron mujeres jóvenes descuartizadas, y su vuelta a la actualidad con la resaca de un siglo.

 Los animosos promotores de Carcaixent Negra nos han invitado a Xavier Aliaga y a un servidor a perorar sobre Dos metres quadrats de sang jove y L’any del devorador, pero antes visitamos los huertos profundos, viejos, con alma de roca, de la ciudad y su término, huertos enclaustrados tras sus muros, con naranjos como monjitas del papa ecologista Francisco. Y  mientras el dramaturgo y antiguo actor del Moma theatre, Paco Adrià, nos cuenta, sobre el terreno, pasajes de su novela (inédita) No entres un nazi dins de casa, per l’amor de Déu!, llegamos a la tumba del fascista croata Luburic, protegido del padre Oltra, un episodio de la Guerra Fría que antes noveló Francesc Bayarri en Cita a Sarajevo.     

SER NEGRE NO ES UN OFICI(3)

FRANCESCO, UN PAPA QUILÒMETRE ZERO

Amadeu Ferragut

“Els Evangelis –va dir el papa Francesco– poden considerar-se l’autèntic text fundacional de l’ecologisme: Jesús és rebut amb rams d’olivera, resa en l’hort on el prenen els soldats, predica a l’aire lliure, fa muntanyisme místic, transforma l’aigua en vi valent-se de les noves tecnologies de tractament de residus i instaurà el Pa de la Vida amb una elaboració completament lliure d’elements animals”

-Sí, home –va dir entre renecs el germà Rouco Varela–. I quan lliura a l’endimoniat dels diables que el posseïen i els envia al ramat de porcs fa el primer xenotransplantament de la Història...

-Deies alguna cosa, germà? –preguntà el papa.

-Deia, Sant Pare, que obeirem al Sant Pare en tot allò que dispose...

-Ja ho tinc pensat. A partir d’ara cultivarem als jardins del Vaticà carxofetes, bajoqueta, tomaca del Mareny, garrofó, taronges de Carcaixent i pimentons d’El Padrón. Tota la cuina del personal al nostre càrrec funcionarà amb productes de quilòmetre 0.

 -Em perdonarà el Sant Pare –va dir el cardenal Antonio Cañizares – però no estan gens clars els carismes de l’ecologisme mundanal ni la seua utilitat per a l’ànima com a camí de perfeccionament.

Si el d’Utiel tractava d’embolicar a l’argentí, la cosa estava clara: és més fàcil vendre-los gel als esquimals. El papa mirà dolçament al germà en Crist i li va dir:

-Un excel·lent tema per a debatre en el proper Sínode, però hi ha molta faena a fer i, disculpeu que parle així, haurem d’ arromangar-nos. Per començar hem d’aprendre els noms dels animals i plantes més representatius dels ecosistemes on desenvolupem el nostre treball pastoral.

-Noms vulgars o llatins? –preguntà un desficiós

-Llatins, per descomptat –aclarí el papa –. Algú sap el que es una Fulica atra?

-Una fotja –va dir, alegrement, el bisbe d’Eivissa, que és valencià.

-Podem fumar canuts? –preguntà un arquebisbe de Nigèria.

-Només si és legal al país en el que feu la vostra tasca pastoral.

-Ganja, ganja –va dir l’arquebisbe molt emocionat.

El papa Francesco, continuà la seua dissertació –no tenia pressa per acabar– fent veure que en la Cristiandat tota hi ha Mare de Déus de la Neu i del Pi, Verges que s’apareixen dalt d’una olivera, garrofera, carrasca o roure, que hi ha el Santo Niño de Atocha, la salpassa, les alfàbegues de Bètera i, en fi, més brosses de tota mena que a ca l’herbolari.

-Cride l’atenció del Sant Pare sobre el fet que la jardineria és una ocupació que trempa l’ànima i ajuda a conèixer l’autèntica dimensió de l’obra de Déu a través de la bellesa –va dir l’arquebisbe alemany Franz-Peter Tebartz-von Elst, el que s’havia gastat 31 milions d’euros en condicionar-se la seua humil residència.

-Sí, fill meu, però procura no ser tan balafiador com el germà Paco Camps. Amb uns testos de ficus, pots apanyar-te i són molt resistents.

-Crec, Sant Pare –tornà a la càrrega el Cañizares– que l’autèntic ecologisme ha de rebutjar tot matrimoni que no siga entre un home i una dona i negar la legitimitat de l’avortament.

-L’avortament –apuntà el papa–, va en el capítol sanitari i el matrimoni, en el sacramental. Algú vol cultivar dacsa ecològica, sense transgènics?

-Jo no, Sant Pare –va dir el Tebartz-von Elst –, que em pica molt.