jueves, 27 de octubre de 2011

Flors de cirerer

Com que s' acosta l' hivern, res millor que una imatge del cirerer en flor per a esperar la Resurrecció i la vida perdurable

Quique Dacosta

CON GUSTO
  QUIQUE DACOSTA
EMILI PIERA
Mercatbar, uno de los dos bares de tapas de Quique Dacosta en Valencia (el otro es Vuelve Carolina), ha cumplido un año dando de comer a unas 50.000 personas, como dijo el propio interesado, “por lo que cuesta sólo el postre en mi restaurante gastronómico”, el de Dénia. Quique Dacosta es la imagen de marca más exitosa de la gastronomía valenciana y una de los motivos es que no deja las decisiones finales en manos de interioristas y decoradores y por eso Mercatbar tiene platos de duralex y cajas de cartón a la vista apiladas en una estantería metálica, lo que acentúa el aire de taberna del local. La segunda razón es que no regatea los elogios públicos a sus colaboradores (que se deben de complementar, me imagino, con rigurosos rapapolvos privados, Quique es un tipo flaco y exigente).  
Hay un tercer motivo y quizás sea el más importante: parece rumiar largamente cada nuevo proyecto; deja opinar, escucha, da la impresión de dar cada paso con mucha cautela. Aunque siempre hay un riesgo: en El Altet, Dacosta se atrevió a violar uno de los dogmas más correosos de la gastronomía planetaria, esa ley no escrita que obliga a las zarandeadas víctimas de los aeropuertos a resignarse a una cocina mala y cara. No sin cierto orgullo, Dacosta proclama que fue el primero en meter pescado fresco en un restaurante de aeropuerto: Aire. Tapas bar.
Quique Dacosta es miembro del consejo asesor del Basque Culinary Center, así que aprovecho para preguntarle por el único centro mundial que expenderá títulos universitarios y de postgrado de gastronomía y actividades afines. Está entusiasmado con el proyecto, aunque es lo bastante sincero como para reconocer que él mismo es un cocinero autodidacta y que el BCC formará más gestores que gentes de cucharón y perola. Lo que no acabo de entender es que si el dinero lo han puesto el ministerio de Ciencia e Innovación, el Gobierno Vasco y la Diputación de Guipúzcoa y los terrenos son del ayuntamiento de Donosti, por qué es un centro privado. La sede del BCC es, por cierto, un edificio horripilante.      

La vida perdurable de les llibreries

LA VIDA PERDURABLE DE LES LLIBRERIES
(Text llegit a la presentació de la campanya VINE A LA LLIBERIA)
Emili Piera
(Copyright de l’autor)
-Les llibreries són anteriors a la Revolució Industrial. I a la impremta. Només alguns atrotinats del temps present anuncien la seua imminent desaparició, quan no ha desaparegut ni la ràdio ni el teatre ni, ja posats, l’ Ú de la Font de la Figuera i altres balls tradicionals (d’ aquí o de les Terres Altes de Birmània): segurament serveixen per a satisfer alguna necessitat comunicativa molt fonda. Isaac Asimov, que alguna cosa sabia de llibres i d’ imaginar-se el futur, no es va atrevir a subscriure la suposada agonia del llibre  (i per simples plantejaments d’eficiència energètica: el llibre només consumeix energia per a produir-lo, però no per a fer ús de la seua informació o emmagatzemar-lo, no té problemes significatius de conservació, és portable i no necessita cap instrument de reproducció).
De fet, el llibre és l´ únic amic que pots endur-te a l’excusat sense provocar la curiositat malsana o faltar a la cortesia. Al mateix Luter li sobrevingué la inspiració divina in latrinis. Però els apocalíptics sempre aconsegueixen millors titulars. I resulta ben curiosa l’actitud d’alguns propietaris dels grans multimèdia i les seues proclames sobre la inevitabilitat de la revolució digital. Ho observa, amb considerable lucidesa, José Luis Pardo al primer capítol de Nunca fue tan hermosa la basura, titular, simptomàticament, Lo nuestro no tiene futuro: “Resulta llamativo que, al menos en nuestro país, el anuncio entusiástico y glorioso del advenimiento de la era digital, y del consiguiente acabose de la cultura impresa en papel, haya correspondido, precisamente, a los grandes magnates de la cultura impresa en papel (algo así como si Luis XVI hubiese proclamado fervorosamente la República en la Asamblea Nacional y saludado la llegada de la era de la guillotina)”   

-Estem acostumats als adoradors dels ídols tecnològics, però una perspectiva d’uns quants segles ens permet saber que tan important o més que la invenció de la impremta fou l’edició de la Bíblia en llengua vulgar, en alemany, després del fracassat experiment en valencià atribuït a Fra Bonifaci Ferrer, la Reforma, el Lliure Examen i la descoberta d’Amèrica, per exemple. O Erasme i Lluis Vives, que només eren dos pobres educadors. Al remat, la Santa Inquisició també imprimia els seus edictes ¿no?. Ni la impremta ni Internet han fet mai res bo per ells mateixos: tot depèn del que poses a dins.

-Encara avui he llegit al portal Menéame (del qual sóc addicte i que us recomane sense reserves) un article de Sergio Parra que fa referència a tres estudis de 1989, 1990 i 2005 que demostren, els tres, que la comprensió i record del text imprès és més profunda i perdurable que la de l’ hipertext, que dispersa l’atenció, atenua el registre i deixa poca memòria. Si el text va acompanyat de més informació per un altre canal, com ara llegir les lletres de Leonard Cohen o els poemes de Manuel Rivas mentre l’un canta o l’altre recita, aleshores l’ impacte del text es encara més fort.


-El director de la pel·lícula espanyola “Eva” diu que va fer una història de ciència-ficció per retornar-li al cine fantàstic tantes coses com li havia donat. Jo cada vegada que torne a la llibreria també pense en tornar-li alguna cosa de les que me’ n dut, que sempre són més de les que jo done. Tot llibre és una antologia de textos, un palimpsest, un laberint (i no sols per a Umberto Eco o Jorge Luis Borges), una cosa que remet a una altra, que n’ evoca moltes i n’ anuncia d’ altres: un viatge en el temps ¿Què més puc demanar? A la llibreria he acaronat llibres que encara no he llegit i que potser no llegiré mai, com acarones a la dona posseïda només en somnis; en una llibreria, he canviat, només amb una passa, de continent o de planeta, i per més aventures, homicidis, teories, laments i celebracions que he arribat a escorcollar, cada caseta, cada llibre, m’ ha dut a la següent caseta i aquesta a una de nova, a un altre llibre, car el joc de la intel·ligència i la fantasia és sempre el mateix: avançar i avançar con al Joc de l’ Oca, en direcció a l’ albirat i mai posseït Jardí de la Mare Oca.   

-La llibreria evolucionarà, Quina cosa no ho fa? És llei de vida però jo encarregue els llibres més normals a la llibreria del meu barri, La Traca, per telèfon. És ben còmode: m’ avisen de la seua arribada i els arreplegue al mateix temps que el cafè i les clòtxines de la pescateria Pepito. Aquí teniu un suposat fòssil – la llibreria de barri o de poble – ben viu i tan de bo que siga així per molts anys. La Casa del Llibre o la FNAC– dues magnífiques institucions – en cauen bastant lluny.
-La llibreria es dobla de cafeteria, de bar, de centre cultural i social, ven CDs o reproductors de DVDs, ordinadors, memòries USB material de papereria o ceràmica, tan se val, el comerç és el comerç i potser que la llibreria acabe per vendre també continguts digitals ¿per què no? El llibre com a mercaderia no pot competir amb les gran partides de cereals, electrodomèstics, armes o drogues, però sempre ha trobat la manera de fer-se un lloc en els plecs i racons d’ un comerç cada vegada més laberíntic, intens i frenètic. I sospite que trobarà la manera de seguir fent-ho.  

sábado, 15 de octubre de 2011

LAS MUJERES DE MATILDE

CON GUSTO
LAS MUJERES DE MATILDE
EMILI PIERA
Creo que la mujer - su cuerpo, su estilo – es el más importante emisor de señales en cualquier época: por eso en Arabia las cubren con un trapo oscuro y largo, como a la jaula de un canario a la hora de dormir: para que no emitan. Ese pensamiento quizás haya estado en la cabeza de la pintora – y profesora de urbanismo - Matilde Alonso que pinta abstractos y sobre todo chicas: minifalderas que tomaron las armas, mujeres con un ojo verde asomado tras la melena, mujeres dobladas o desafiantes, humilladas o con botas de cuero y rizos de niebla. Estuvimos con Matilde en la inauguración de su expo en la Politécnica y en la presentación de su estupendo catálogo, que prepararon el editor Marc Sacarés y la diseñadora Inma Mañes. 
Una de las ventajas de buscar la amistad del arte o de cultivar el arte de la amistad es que durante unos minutos o dos noches, no más, parece que todos somos alejandrinos, incluso un poco cultos y con el ingenio oblicuo de la ironía, como si no hubiera ni parados ni delincuencia organizada del gran dinero, ni Duran i Lleida no pretendiera otra Padania, otra que unir al desconcierto vasco: una Padania de corazón pequeño, como una hucha o una hoja parroquial. Así que nos fuimos toda la banda a cenar – también estaba Julio Máñez - y como el número de gentes era ingobernable, se fueron produciendo deserciones. Pasó por allí el arquitecto Toni Picazo que me enseñó la Plaza Redonda limpia y reformada, sin casetas de betes i fils, fresca y grande bajo la luna. Volverán, como es de ley, las casetas a su sitio: es lo más parecido a un zoco árabe que se puede encontrar al norte de Tetuán. 
¿Y qué dice el cuerpo de las chorbas de ahora mismo, sobre todo de las debutantes? Pues que ya alcanzaron un buen dominio del maquillaje y la peluquería y que exhiben un estupendo perfil en Facebook (donde también se me aparece mi amigo Pistolo, el artista, con una melenita a lo Bob Dylan en Highway 61 revisited), una cosa entre la Cospedal y la Kidman, un pastel americano a la luz de los focos, aunque eso no puede durar mucho, nada dura.     

sábado, 10 de septiembre de 2011

Merda valenciana sota bandera negra

Seixanta tones de fem genuinament valencià no han tingut entrada franca a un port del Brasil. Brasil s'espavila: ja no és només refudi de lladres i malfaeners sinó una gran potència i una democràcia en construcció. Lògicament Brasil ja té prou amb el seu descontrol i no té perquè carregar amb la nostra incapacitat per a gestionar el fem, tot i que Rita Barberà ens ha triplicat als urbanites la taxa del fem i encara que recollida i depuració de residus són alguns dels negocis més pròspers. Però sempre esperen trobar un abocador incontrolat...controlat per ells i sense altra garantia que el baix preu ¡I a fer més gran el negoci a costa de la salut d' altres!   

miércoles, 31 de agosto de 2011

Göbekli Tepe

Acabe de veure les imatges d' uns cercles de pedra al sud de Turquia de 12.000 anys d' antigüitat que recorden, d' una manera molt significativa, les estructures trilobulades, colossals, de pedra, de Ggantija, a l' illa de Gozo. Les grans columnes turques de fins a 16 tones tenen relleus animals i antropomorfics i el pentinat d' un dels personatges representats és una barreja de la moda afterpunk i dels indis arapahoe. Tot és atribuit als pobles del Neolític, una denominació abusiva per massa àmplia. 12.000 anys són molts però ja ens podem imaginar - que no és poc - com es va produir el naixement de la ramaderia: entraven les bèsties salvatges en un tancat - com els peixos en un viver - i els humans els alimentaven durant uns dies, potser per a menjar-se-los quan la cacera no era afortunada. Primer la ramaderia (i el viver de peixos) i, molt més tard, l'agricultura. Per cert, Turquia també tenia el registre de les ciutats més antigues de la Terra: Çatal Hoyuk i d' altres ¿Continuarà amb la primogenitura o l' haurà perduda a mans de Jericó?