SER NEGRE NO ES UNA OFICI (2)

Lògica impecable

Amadeu Ferragut

L’altre dia estàvem inaugurant l’exposició d’un amic pintor, amenitzada amb cacau i tramussos i vi d’ El Villar (estem en crisi), quan s’acostà un conegut, Paco Palloles, a preguntar-me per l’emergència dels refugiats de mig món. Això de “preguntar-me” és una manera de parlar. En realitat, m’abocà:

-Si arrepleguem a tant de refugiat no n’ hi hauran diners al pressupost.

-No crec que vulguen demanar-se un cotxe de setze vàlvules i una faena d’assessor del ministre Garcia-Margallo (a veure si n’encerta alguna). Estarien molt contents si algú els trau el pus i els dona xocolate i una ensaïmada: tot això no és car.

-¡Però no podem arreplegar a tots!

-No, és clar. Però tampoc hem acceptat el sistema de quotes.  Els francesos tingueren més consideració amb els exiliats republicans i el turcs obren les seues fronteres a centenars de milers de sirians. Dels iraquians no diuen res perquè ja fa temps que se n’anaren.

-I qui té la culpa de tot això?

-El dimoni. Pregunta-li a Rouco, sinó.

-Home, això no és seriós! 

Un periodista en una reunió social sol ser pres per una barreja de pitoniso i xafarder amb bona informació, quan qualsevol persona de trellat sap que la bona informació la tenen la policia i els notaris. Però no m’agradaria defraudar a l’afició:

 -Si jo fora militar i espanyol, ja hauria fet com els joves amb tres carreres i sense faena: fugir a l’estranger i buscar-me treball de bomber, de cap de seguretat de La Samaritain o de guia d’ excursionistes per l’àrtic de Noruega.

-I això? –ha dit el meu interlocutor, un gat vell del funcionariat, amb fingida innocència.

-Se suposa que el militar aplica teràpies extremes per a evitar mals majors i a Líbia, a Iraq i a Síria la teràpia ha resultat més letal que la malaltia, de la qual cosa es desprèn una lliçó: no sabem massa bé perquè férem la guerra, però no és pel que van dir  ¡Encara com no hem tingut un paper massa destacat! Dúiem la munició i les revistes porno.

-I què podem fer?

-Deixar de pertànyer a l’avantguarda europea del pensament obert i l’humanitarisme que formen Polònia, la república Txeca i Cameron.

-Cameron em cau molt bé.

-A mi em sembla un abaixador d’orinals de la Reina d’Anglaterra. 

-Tu sempre has sigut un radical –ha dit, per fi, amollant tot el que tenia ben a dins

 -Ja ho crec. Quan tenia 18 anys, estudiava a Madrid i era voluntari de la candidatura de Tierno Galván a l’alcaldia de Madrid...

-Tierno era molt estimat per la dreta il·lustrada...

-Dreta i il·lustrada, en Espanya, és com saudí i moderat. Doncs com et deia era voluntari de la candidatura de Tierno. Tierno era aficionat al anís i el millor anís el destil·len a Rute i a Rute hi ha una reserva de burros i els burros foten guitzes, de la qual cosa es dedueix la meua disposició a la violència i la meua simpatia pel terrorisme.