jueves, 27 de octubre de 2011

Flors de cirerer

Com que s' acosta l' hivern, res millor que una imatge del cirerer en flor per a esperar la Resurrecció i la vida perdurable

Quique Dacosta

CON GUSTO
  QUIQUE DACOSTA
EMILI PIERA
Mercatbar, uno de los dos bares de tapas de Quique Dacosta en Valencia (el otro es Vuelve Carolina), ha cumplido un año dando de comer a unas 50.000 personas, como dijo el propio interesado, “por lo que cuesta sólo el postre en mi restaurante gastronómico”, el de Dénia. Quique Dacosta es la imagen de marca más exitosa de la gastronomía valenciana y una de los motivos es que no deja las decisiones finales en manos de interioristas y decoradores y por eso Mercatbar tiene platos de duralex y cajas de cartón a la vista apiladas en una estantería metálica, lo que acentúa el aire de taberna del local. La segunda razón es que no regatea los elogios públicos a sus colaboradores (que se deben de complementar, me imagino, con rigurosos rapapolvos privados, Quique es un tipo flaco y exigente).  
Hay un tercer motivo y quizás sea el más importante: parece rumiar largamente cada nuevo proyecto; deja opinar, escucha, da la impresión de dar cada paso con mucha cautela. Aunque siempre hay un riesgo: en El Altet, Dacosta se atrevió a violar uno de los dogmas más correosos de la gastronomía planetaria, esa ley no escrita que obliga a las zarandeadas víctimas de los aeropuertos a resignarse a una cocina mala y cara. No sin cierto orgullo, Dacosta proclama que fue el primero en meter pescado fresco en un restaurante de aeropuerto: Aire. Tapas bar.
Quique Dacosta es miembro del consejo asesor del Basque Culinary Center, así que aprovecho para preguntarle por el único centro mundial que expenderá títulos universitarios y de postgrado de gastronomía y actividades afines. Está entusiasmado con el proyecto, aunque es lo bastante sincero como para reconocer que él mismo es un cocinero autodidacta y que el BCC formará más gestores que gentes de cucharón y perola. Lo que no acabo de entender es que si el dinero lo han puesto el ministerio de Ciencia e Innovación, el Gobierno Vasco y la Diputación de Guipúzcoa y los terrenos son del ayuntamiento de Donosti, por qué es un centro privado. La sede del BCC es, por cierto, un edificio horripilante.      

La vida perdurable de les llibreries

LA VIDA PERDURABLE DE LES LLIBRERIES
(Text llegit a la presentació de la campanya VINE A LA LLIBERIA)
Emili Piera
(Copyright de l’autor)
-Les llibreries són anteriors a la Revolució Industrial. I a la impremta. Només alguns atrotinats del temps present anuncien la seua imminent desaparició, quan no ha desaparegut ni la ràdio ni el teatre ni, ja posats, l’ Ú de la Font de la Figuera i altres balls tradicionals (d’ aquí o de les Terres Altes de Birmània): segurament serveixen per a satisfer alguna necessitat comunicativa molt fonda. Isaac Asimov, que alguna cosa sabia de llibres i d’ imaginar-se el futur, no es va atrevir a subscriure la suposada agonia del llibre  (i per simples plantejaments d’eficiència energètica: el llibre només consumeix energia per a produir-lo, però no per a fer ús de la seua informació o emmagatzemar-lo, no té problemes significatius de conservació, és portable i no necessita cap instrument de reproducció).
De fet, el llibre és l´ únic amic que pots endur-te a l’excusat sense provocar la curiositat malsana o faltar a la cortesia. Al mateix Luter li sobrevingué la inspiració divina in latrinis. Però els apocalíptics sempre aconsegueixen millors titulars. I resulta ben curiosa l’actitud d’alguns propietaris dels grans multimèdia i les seues proclames sobre la inevitabilitat de la revolució digital. Ho observa, amb considerable lucidesa, José Luis Pardo al primer capítol de Nunca fue tan hermosa la basura, titular, simptomàticament, Lo nuestro no tiene futuro: “Resulta llamativo que, al menos en nuestro país, el anuncio entusiástico y glorioso del advenimiento de la era digital, y del consiguiente acabose de la cultura impresa en papel, haya correspondido, precisamente, a los grandes magnates de la cultura impresa en papel (algo así como si Luis XVI hubiese proclamado fervorosamente la República en la Asamblea Nacional y saludado la llegada de la era de la guillotina)”   

-Estem acostumats als adoradors dels ídols tecnològics, però una perspectiva d’uns quants segles ens permet saber que tan important o més que la invenció de la impremta fou l’edició de la Bíblia en llengua vulgar, en alemany, després del fracassat experiment en valencià atribuït a Fra Bonifaci Ferrer, la Reforma, el Lliure Examen i la descoberta d’Amèrica, per exemple. O Erasme i Lluis Vives, que només eren dos pobres educadors. Al remat, la Santa Inquisició també imprimia els seus edictes ¿no?. Ni la impremta ni Internet han fet mai res bo per ells mateixos: tot depèn del que poses a dins.

-Encara avui he llegit al portal Menéame (del qual sóc addicte i que us recomane sense reserves) un article de Sergio Parra que fa referència a tres estudis de 1989, 1990 i 2005 que demostren, els tres, que la comprensió i record del text imprès és més profunda i perdurable que la de l’ hipertext, que dispersa l’atenció, atenua el registre i deixa poca memòria. Si el text va acompanyat de més informació per un altre canal, com ara llegir les lletres de Leonard Cohen o els poemes de Manuel Rivas mentre l’un canta o l’altre recita, aleshores l’ impacte del text es encara més fort.


-El director de la pel·lícula espanyola “Eva” diu que va fer una història de ciència-ficció per retornar-li al cine fantàstic tantes coses com li havia donat. Jo cada vegada que torne a la llibreria també pense en tornar-li alguna cosa de les que me’ n dut, que sempre són més de les que jo done. Tot llibre és una antologia de textos, un palimpsest, un laberint (i no sols per a Umberto Eco o Jorge Luis Borges), una cosa que remet a una altra, que n’ evoca moltes i n’ anuncia d’ altres: un viatge en el temps ¿Què més puc demanar? A la llibreria he acaronat llibres que encara no he llegit i que potser no llegiré mai, com acarones a la dona posseïda només en somnis; en una llibreria, he canviat, només amb una passa, de continent o de planeta, i per més aventures, homicidis, teories, laments i celebracions que he arribat a escorcollar, cada caseta, cada llibre, m’ ha dut a la següent caseta i aquesta a una de nova, a un altre llibre, car el joc de la intel·ligència i la fantasia és sempre el mateix: avançar i avançar con al Joc de l’ Oca, en direcció a l’ albirat i mai posseït Jardí de la Mare Oca.   

-La llibreria evolucionarà, Quina cosa no ho fa? És llei de vida però jo encarregue els llibres més normals a la llibreria del meu barri, La Traca, per telèfon. És ben còmode: m’ avisen de la seua arribada i els arreplegue al mateix temps que el cafè i les clòtxines de la pescateria Pepito. Aquí teniu un suposat fòssil – la llibreria de barri o de poble – ben viu i tan de bo que siga així per molts anys. La Casa del Llibre o la FNAC– dues magnífiques institucions – en cauen bastant lluny.
-La llibreria es dobla de cafeteria, de bar, de centre cultural i social, ven CDs o reproductors de DVDs, ordinadors, memòries USB material de papereria o ceràmica, tan se val, el comerç és el comerç i potser que la llibreria acabe per vendre també continguts digitals ¿per què no? El llibre com a mercaderia no pot competir amb les gran partides de cereals, electrodomèstics, armes o drogues, però sempre ha trobat la manera de fer-se un lloc en els plecs i racons d’ un comerç cada vegada més laberíntic, intens i frenètic. I sospite que trobarà la manera de seguir fent-ho.