miércoles, 15 de julio de 2015

UN ALTRE PREMI PER A LA FIRA DEL LLIBRE


CON GUSTO
   TODO UN SÍMBOLO
EMILI PIERA
Cuando esta noche la Cartelera Turia distinga a la farándula, a los escritores y cómicos, a la bohemia más o menos dorada (o que aspira a serlo), habrá entre ellos, una distinción para los modestos libreros, para la Fira del Llibre de Valencia. Será el tercer premio por su quincuagésima edición y nadie podrá decir que no lo merecen: le pusieron ganas y empeño y, cuando no tenían otra cosa, añadieron su desaliento y su ansia por sobrevivir. Como si oyéramos cantar a la primera alondra del alba, este último año ha crecido la venta de libros: un 0’6%, no es para atragantarse, pero podría ser un cambio de tendencia.
Una vez Isaac Asimov –no me canso de citar el caso– imaginó como juego intelectual un sistema futurista de acumulación de datos que fuera duradero y resistente a los cambios de humedad y temperatura, que se pudiera consultar por partes o enteramente, rebobinar en cualquier sentido, inalterable y fácil de transportar, sin enchufe ni gasto de energía en la conservación y reproducción. Resultó que ese chollo ya estaba inventado: es el libro, que sigue siendo como es porque llegó mucho antes que la imprenta, del mismo modo que el arado, la hoz, el cuchillo o las tijeras han cambiado poco de diseño en siete mil años o más.
Se venden más libros y se ha duplicado la venta de libros digitales, pero son poco más de cuarenta millones y, sobre todo, para obras técnicas. Para la literatura –la única clase de escritura y de lectura que, tal vez, merece esos nombres–, para la literatura, digo, seguimos acariciando el lomo del libro, su sedosa cubierta, la lujuria del aroma a nuevo; leer cinco, diez, mil veces, el comienzo de Moby Dick, aún más restallante que el de El Quijote o Cien años de soledad. Pues la venta de esas cosas, de literatura, ha bajado. Y mucho. Por lo visto los esfuerzos del ministro Contra la Cultura, no han sido baldíos: fructifica el IVA al teatro, la expulsión del aula de todo lo que huela a arte, a lenguas clásicas, a filosofía: la Europa de Stephen Zweig, Billy Wilder y Thomas Mann se dispone a acogotar a Grecia. Todo un símbolo.    

RADIOS I TELEVISIONS POSSIBLES


CON GUSTO
     RADIO FUTURA
EMILI PIERA
El otro día les hablaba de lo muy moderno que es el libro como herramienta para el conocimiento y su transmisión: futurista. También lo es la radio: sí, la radio. Todos y cada uno de los atributos de los medios digitales –que son instantáneos, que trabajan en tiempo real (todos los tiempos son reales, no tenemos otros), que son participativos, interactivos, populares y sensibles al lenguaje de la calle–, todo eso, lo tiene la radio, y desde hace un siglo. Es electrónico, no requiere enchufes, combina palabras, música y efectos (otra forma de hipertexto), te puedes llevar el loro a la piscina o a la playa, el móvil te pone en contacto con la emisora, inventó el audiolibro y el audiodrama y puede servirte una canción concreta para un momento feliz o melancólico…
Canal 9 murió estrangulada en el embrollo de favores, chanchullos y truculencias que se le arrollaron al cuello. Salir de ahí no va a ser fácil, y mejor no precipitarse ¿Se puede hacer algo, mientras tanto? Ya lo creo. Entre la maraña de licencias graciosas e ilegales (según sentencia judicial) que el viejo régimen concedió, con largueza para unos pocos y extremo sectarismo para quien no fuera de la cuerda (de presos), entre esas concesiones habrá algunas aprovechables y traducibles en emisoras que, con cuatro duros y la palanca de poderes locales, empiecen a levantar una red de periodismo desinfectado, de información buena y despierta, un dispositivo de comunicación del nuevo poder que no sea, simplemente, su prótesis, sino algo más.
Ese algo más es fácil de percibir y nada sencillo de explicar, así que vayamos a las percepciones. Una emisora viva necesita una terminal de ordenador y otra de agencia de noticias, un periodista polivalente y un técnico. Con eso se puede hacer periodismo caliente y desinhibido, entretenimiento, discos dedicados, debates de verdad, divulgación y muchas otra cosas. Conviene descartar cualquier tentación sectaria o manipuladora, el cultivo de sicarios está totalmente desaconsejado: la derecha siempre acabaría por pagarles mejor, tiene más, mucho más dinero.  

SER NEGRE NO ÉS UN OFICI (6)


Ensenyant a pensar
Amadeu Ferragut
 El senyor Agatocles té nom de general espartà, però és professor de matemàtiques a un centre de Primària de Patràs, un port molt important en les comunicacions marítimes entre Grècia i Itàlia. El professor vol introduir els seus alumnes en les figures de la lògica formal.
-Si el sistema fiscal i de pensions grec era un complet desastre, si armadors i consignataris i popes no paguen impostos, si el sistema econòmic de Grècia era tan primitiu, i ho era, Algú sap perquè ens admeteren en la Unió Europea? –pregunta el professor
-Per desfici? –diu Jristos.
-No, collons, les respostes destarifades, no valen.
-Per motius polítics? –pregunta Kostas, un dels sabudets de la classe.
-Exacte. I per tant i d’acord amb el principi de simetria o correspondència, tan grec, potser és un problema amb una solució política, no cregueu? Ara considerem la raó oposada: que tot és Economia i que els plantejaments polítics, enlloc d’aclarir els problemes, els tornen més tèrbols. Em seguiu?
-Síiiiiiii
-Aleshores, si les empreses poden fer fallida, quan els deutes són molt superiors als actius, Per què no ho ha de poder fer una nació i el seu Estat que, des del nou punt de vista, seria una empresa no molt gran?
Els alumnes es miren un tant desconcertats. Kostas s’atreveix a dir:
-Perquè si no paguem els deutes, perdrem el crèdit.
-Cert! Aquí tenim una nova forma de correspondència. Et presten en la confiança de cobrar; pagues per a que tornen a donar-te crèdit, però, Què passa si a un estibador del port que acaba d’eixir d’una llarga malaltia els fas treballar el doble d’hores per a recuperar el temps perdut?
-Que rebenta com una cigala! –contestà Jristos amb la consciència de que ara sí que l’ha encertada.
-Exacte. Fins i tot des d’un plantejament econòmic, el negoci del crèdit, no sempre dóna beneficis S’hi poden fer sacrificis amb un meta visible, però no amb un horitzó desesperançat en el qual la roda d’austeritat i recessió ens condemna a més pobresa, més deute i més interessos. Fins i tot els treballadors francesos pensen que els seus fills viuran pitjor que ells...
-I per què no es rebel·len? –pregunta Dimitrios
-Potser perquè no saben si serà de profit. Per exemple, les estadístiques –un derivat matemàtic bastant imprecís– diuen que els treballadors grecs fan més hores que els alemanys, però als alemanys els han fet creure que ells paguen les pensions i l’assistència sanitària dels grecs. Això es diu un contrasentit. Contra la lògica, s’ alcen els prejudicis i els dogmes, enunciats indemostrables. Algú sap com identificar un dogma?
-Això no ho sé! –s’exclama Kostas amb una sinceritat desarmant.
-Pel mal humor. El dogma sempre es sever i malcarat. Es lògic: busca imposar-se, no convèncer. Hitler deia que la nació alemanya viuria molt bé amb les productives terres d’Ucraïna i Hongria. Perdé de vista un detall: que Ucraïna i Hongria no eren alemanyes. Algú sap com els furtaren les terres als indis.
-Amb pistoles i rifles –diu Jristos mentre fa el gest d’apuntar i disparar.
-No senyor, això vingué després. Primer calgué desposseir als indis del seu dret: convertir l’efecte en causa i pervertir l’argument. Si els indis no treballaven la terra, és que l’avien abandonada i, per tant, perdien el dret a tenir-la, quan és la propietat legítima la que autoritza l’ús. Naturalment, passaven per alt altres raons de la part índia com la possibilitat de caçar i recollir fruits silvestres: no els convenien.