SER NEGRE NO ÉS UN OFICI (6)

Ensenyant a pensar

Amadeu Ferragut

 El senyor Agatocles té nom de general espartà, però és professor de matemàtiques a un centre de Primària de Patràs, un port molt important en les comunicacions marítimes entre Grècia i Itàlia. El professor vol introduir els seus alumnes en les figures de la lògica formal.

-Si el sistema fiscal i de pensions grec era un complet desastre, si armadors i consignataris i popes no paguen impostos, si el sistema econòmic de Grècia era tan primitiu, i ho era, Algú sap perquè ens admeteren en la Unió Europea? –pregunta el professor

-Per desfici? –diu Jristos.

-No, collons, les respostes destarifades, no valen.

-Per motius polítics? –pregunta Kostas, un dels sabudets de la classe.

-Exacte. I per tant i d’acord amb el principi de simetria o correspondència, tan grec, potser és un problema amb una solució política, no cregueu? Ara considerem la raó oposada: que tot és Economia i que els plantejaments polítics, enlloc d’aclarir els problemes, els tornen més tèrbols. Em seguiu?

-Síiiiiiii

-Aleshores, si les empreses poden fer fallida, quan els deutes són molt superiors als actius, Per què no ho ha de poder fer una nació i el seu Estat que, des del nou punt de vista, seria una empresa no molt gran?

Els alumnes es miren un tant desconcertats. Kostas s’atreveix a dir:

-Perquè si no paguem els deutes, perdrem el crèdit.

-Cert! Aquí tenim una nova forma de correspondència. Et presten en la confiança de cobrar; pagues per a que tornen a donar-te crèdit, però, Què passa si a un estibador del port que acaba d’eixir d’una llarga malaltia els fas treballar el doble d’hores per a recuperar el temps perdut?

-Que rebenta com una cigala! –contestà Jristos amb la consciència de que ara sí que l’ha encertada.

-Exacte. Fins i tot des d’un plantejament econòmic, el negoci del crèdit, no sempre dóna beneficis S’hi poden fer sacrificis amb un meta visible, però no amb un horitzó desesperançat en el qual la roda d’austeritat i recessió ens condemna a més pobresa, més deute i més interessos. Fins i tot els treballadors francesos pensen que els seus fills viuran pitjor que ells...

-I per què no es rebel·len? –pregunta Dimitrios

-Potser perquè no saben si serà de profit. Per exemple, les estadístiques –un derivat matemàtic bastant imprecís– diuen que els treballadors grecs fan més hores que els alemanys, però als alemanys els han fet creure que ells paguen les pensions i l’assistència sanitària dels grecs. Això es diu un contrasentit. Contra la lògica, s’ alcen els prejudicis i els dogmes, enunciats indemostrables. Algú sap com identificar un dogma?

-Això no ho sé! –s’exclama Kostas amb una sinceritat desarmant.

-Pel mal humor. El dogma sempre es sever i malcarat. Es lògic: busca imposar-se, no convèncer. Hitler deia que la nació alemanya viuria molt bé amb les productives terres d’Ucraïna i Hongria. Perdé de vista un detall: que Ucraïna i Hongria no eren alemanyes. Algú sap com els furtaren les terres als indis.

-Amb pistoles i rifles –diu Jristos mentre fa el gest d’apuntar i disparar.

-No senyor, això vingué després. Primer calgué desposseir als indis del seu dret: convertir l’efecte en causa i pervertir l’argument. Si els indis no treballaven la terra, és que l’avien abandonada i, per tant, perdien el dret a tenir-la, quan és la propietat legítima la que autoritza l’ús. Naturalment, passaven per alt altres raons de la part índia com la possibilitat de caçar i recollir fruits silvestres: no els convenien.