SER NEGRE NO ÉS UN OFICI

Piscines, cerveses i galtades

Amadeu Ferragut

 El president Obama, un tant esverat pels casos de racisme que s’estaven produint al seu país, de Baltimore a Texas, telefonà des de Baviera, on jugava al G-7, per a parlar amb el seu Secretari d’Estat. Però es posà la dona, que és periodista.

-Quina alegria, escoltar-lo, mister President! El meu marit no s’hi pot posar: s’acaba de trencar una cama quan feia jocs d’equilibri sobre una cadira sostinguda en una sola pota.

-En sembla perfecte. Qui manté el cos en equilibri, equilibra l’ànima, però no sé que feu que no me’ n puc anar ni al cantó a fer-me una cervesa...

El president, estava cavil·lós pel cas de l’adolescent negra de Texas que havia sigut tirada a terra, emmanillada i esclafada pel cos del policia que s’assegué sobre ella. Encara com era negra, que estan més acostumats, perquè en el xoc entre un policia blanc, ben alimentat, i una adolescent negra, probablement preocupada per la seua línia, les qüestions cromàtiques es tornen irrellevants: se sap des del principi qui serà esclafat.

El President decidí servir-se de qui tenia al telèfon. Els presidents són com els arquebisbes: busquen noves vocacions.

-Què penseu, estimada, del cas de Texas.

-Jo crec que es inacceptable que uns negres pobres vagen a banyar-se a una piscina d’un barri de rics: segur que no els havien convidat i, damunt, fent escàndol, com si foren jovenalla, I la negra ja té catorze anys! Si és que són gent que no sap posar-se al seu lloc!

-Jo també sóc negre.

-Home, no compare! Vostè no té ni la meitat de color que Zaplana.

-Sí, però treure una pistola per la invasió d’una piscina em sembla excessiu.

-Amèrica ha de procurar mantenir la seua supremacia en totes les aigües, fins i tot en les aigües amb gas.

-El teu patriotisme m’ha impressionat, estimada. I si nomenem a un negre director de The New York Times?

-Ja ho hem fet, President.

-Vaja! I una dona per al FMI?

-També la tenim. Fins i tot hem tingut a un tal Rodrigo Rato que ens ha revelat algunes deficiències en la nostra política de selecció del personal. I hem tingut al Banc Mundial un jueu que duia els calcetins foradats. No com vostè que, si m’ho permet dir-ho, va fet un pinzell.

-Gràcies, amiga.

El President n’era conscient de la dimensió del problema: si, posem per cas, Patricia Botin es converteix en la dona més rica de la Terra, això no vol dir que vagen a ser-ho tots els impositors del Banc de Santander. De la mateixa manera, que un negre un poc descolorit siga president no és garantia de que un negre espès i pobre serà admès en un club, com no siga un club d’escacs, que és per a calfar-se el cap. De sobte, se li encengué una llumeneta:

-Ja heu publicat la llista Forbes dels nous milionaris americans?

-Sí senyor, mitja dotzena de vegades.

-També a Tanzània, a Libèria, no sé...a Moçambic.

-No, als països que vostè diu, no les hem publicades.

-Doncs ja estem tardant. Cal injectar confiança i optimisme en els ànims d’aquesta pobra gent. Amèrica ha de millorar la projecció exterior de la seua influència.