Primer prova a votar
Amadeu Ferragut
El redactor en cap de tancament de La Vanguardia va dir en saber-se que el
poble grec havia dit “oxi” (no) a la proposta de crucifixió de la troika (reacció
que alguns encara troben sorprenent i massa inspirada pel sentiment
d’autoconservació):
-Anem amb compte. No s’hi pot
editorialitzar contra un dret democràtic com és l’exercici del vot . –I mirant
a la becària encarregada de la informació, afegí: -Posarem la teua crònica que,
per cert, està molt bé, en la secció d’Economia.
-¿Economia? –va dir Remei Garcia – El
referèndum l’ ha convocat el govern grec, no la cambra de comerç d’ Atenes.
-He dit Economia ¿O és que vols fer
tancament tots els dies pel mateix preu?
-Senyor, sí senyor –contestà la Remei,
meravellada pel contingut persuasiu de les noves tècniques de conformació de
l´opinió, pública i privada.
Remei constatà, quan ja havia acabat la
feina, que la son havia passat de llarg i que no volia tornar al seu estudi
sense aire condicionat i donar voltes al llit. Consultà les diverses edicions
de la premsa de Madrid i la seua valoració del referèndum semblava inspirada
pels confessors en temps de Franco, tal i com li havia contat son pare:
“Lamentem comunicar-li al poble grec
que si continua practicant l’onanisme es quedarà cec i se li assecarà el suquet
de l’espinada”.
Com que tot això sembla una valoració
moral exageradament complexa, solien expressar-ho amb un titular molt més
assequible:
“Grècia ha tallat tots els seus ponts
amb Europa”.
“Home –pensa la Remei – de ponts Grècia
no en té massa. Primer hauria de tenir rius”. I la Remei, una noia valerosa i
sensible, preocupada pels drets dels desafavorits, s’enfangà en la lectura d’un
dilatat article de Joseph Stiglitz. Era tan dilatat, l’article, que ben aviat s’abandonà
a una fantasia eròtica amb el premi Nobel. Mal fet perquè la Remei és endreçada
i el Nobel no li aguantaria ni la primera envestida.
La seua atenció disminuí en passar a
les consideracions que, sobre el cas, feia el pensador de guàrdia del PP (és
una manera de parlar), ara no recordava si era Garcia-Margallo o Carlos
Floriano, però sí l’efecte anímic: si aconseguia contenir la ira, tot podia
resultar més divertit que una funció del difunt Pepe Rubianes. Més que un
monòleg de Gila. Més que Tip i Coll amb una gerra plena d’aigua i un got. Més
que Montoro explicant l’amnistia fiscal dels lladres de camí real amb la
convicció de qui construeix un argument. I igual de desbaratat. Però no li
venia la son.
En això que se li acostà Guillem Barnús,
un periodista experimentant i encara jove, molt eixerit. Li va dir:
-Et veig cavil·losa, Remei.
-No entenc com ens volen fer creure que
amb sous de misèria, pensions retallades, drets disminuïts i desmantellament de
l’estat del benestar, es produirà una general prosperitat.
-Els xinesos funcionen així. Potser
volen fer-nos a tots xinesos. Assenyalar-nos el camí de la feina i recordar que
les protestes s’hauran de formular individualment i per escrit. Potser no hi ha
res que entendre.
-Jo sóc d’Arenys de Munt.
-I jo de Manresa, però les fronteres ja
no valen un cèntim. Ni que les cree, amb amor de mare i esperit de guia a
través del desert, el senyor Artur Mas. O Oriol Junqueras.
-Coses com aquestes –confessà la Remei–
em fan entrar ganes de posar una bomba!
-Que ni el passe pel cap. Primer prova
a votar. Com a mínim mentre pugues.
Finalment,
Remei s’adormí, asseguda; en la pantalla, oberta, la pàgina d’opinió d’ABC. Somnia que guàrdies de la Revolució
xinesa anaven al seu estudi a detenir-la i emmanillar-la. Va ser conduïda
davant d’un jutge que no duia perruca, ni bata, ni punyetes: el ritual anava a
ser, efectivament, sumari:
-Vostè, Garcia, ha balafiat la seua
vida –va dir el jutge.
-¡Com, si parle set idiomes, tinc tres
carreres i ja sóc becària de La Vanguardia!
-Hauria pogut fer més. Per indolència,
improductivitat i parasitisme social, haurà de triar entre netejar les quadres
de la policia muntada del Gloriós Partit o millorar, amb tota classe
d’atencions, la vida amorosa del camarada Guillem Barnús.
-Trie fer feliç al camarada Barnús
–deia Remei, astorada i tremolosa, en el seu somni, sense imaginar que estava
pronunciant efectivament les paraules i que, en obrir els ulls, l’abraçava el
seu company:
-Es cert que vols fer-me feliç?
–preguntà Barnús amb una espurna de felicitat als ulls.
-És que tots els homes sou iguals? –
s’exclamà Remei.
No hay comentarios:
Publicar un comentario