L'any del devorador

Per a que els possibles interessats puguen fer un tast de la novel·la reproduïm el capitol "SEXE A LA CANTONESA"

Sexe a la cantonesa

-No podrà ser tan ràpid –va dir l'inspector Jordà mentre traginava al voltant del llit on estava estès el cadàver.

-Algú em pot explicar què fem els d'Homicidis en una casa on no hi ha ni sang, ni robatoris, ni destrosses? Se suposa que sóc el vostre cap i que he de saber aquestes coses!

-Però hi ha un mort. Jo mateix he telefonat en quant he pogut, senyor Duran.

-Cada dia hi ha un grapat de morts. Que no veieu les esqueles als diaris? –s’impacientà el cap d'Homicidis–. No vull res d'especial: fotos, informe forense, el procediment rutinari. Tampoc no pequeu d’atrotinament. La família del director general de Comerç té pressa per acabar amb tot açò.

-I per endur-se el cadàver a casa i deixar-lo una miqueta més presentable –avançà Jordà.

-Has vist alguna cosa estranya? –preguntà Luís Duran un poc escarotat.

-Estranya, no. És prou normal...

-Jordà, no em faces perdre la paciència...

Leandre Mata, director general de Comerç del Govern d'Ondàlia tenia els calçotets en el garró i la verga amb una lluentor no del tot perduda.

-Un detall molt important és el del sexe, tenint en compte que és un difunt. I que el cos no presenta rigor mortis, encara està tou i rosat. Al cavaller li acaben de fer un treball fi –va dir el forense prenent-li el mòbil a Jordà.

-Saliva?

-I semen. Ja hem pres mostres. Per si de cas –afegí el forense. I li tornà el telèfon a Jordà.

-Prou. Me'n sobra. Fes-te a la idea, Pep, que en una hora, dalt o baix, et passaré una telefonada de Ruiz de Lihory. Vol controlar personalment el cas. En aquesta casa no pinte res: Lihory m'aparta quan li convé i vosaltres no em teniu en compte quan cal –va dir Duran, llançat a una de les seues ben practicades simulacions victimistes, abans d’afegir:

-I procura vigilar el teu cul, Jordà: també és el meu i no vull errors.

El cap d’Homicides, cara suada, vuit del matí, va tenir una visió amb el jurat d'Hisenda encastat en la bella Alèxia Fos, l'escàndol que havia colonitzat una secció fixa als diaris de Tíria.

Tot indicava que el Cap d'Homicidis tenia a les mans un segon cas de sexe pecaminós. I amb un difunt. Per ell la cosa no arribaria a domini públic. “La culpa, reflexionava Duran, és dels aires condicionats i de l’oratge: anem cara el Nadal i encara fa calor. El personal va d’eixida”.

Pep Jordà contemplava l'abatuda importància del que fou Leandre Mata, estès en un gran llit amb llençols de seda, en una classe d’habitatge que podia semblar qualsevol cosa –un cau elegant, un putiferi o garçonnière–, tret d'un domicili conjugal. “Follar no és delicte, per sort. Com diu l’amic Jenaro Palmès, la diferència entre un pecat i un delicte és que hi ha moltes més oportunitats per al segon”, es va dir amb un somriure el policia mentre mirava tres pastilletes blaves a l’interior d’un pot de medecines que descansava a la tauleta de nit. I decidí arrencar uns pocs cabells del mort i alçar-los en un sobret.

Passejà pels dos costats del llit mentre treballaven el fotògraf i el forense. No sabia què fer i va prémer la tecla de play d’una minicadena de so que hi havia a la tauleta de nit. Sonà una cançó d’un romanticisme embafador –“com de noces en una fotonovel·la veneçolana”, pensà Jordà–, cantada en anglès per una nineta vestida de tuls. No li agradava: canvià de cançó, però li semblà la mateixa. Aquesta vegada va fer el sacrifici d’escoltar-la una mica més. Allò no era anglès! Què seria? Xinès? Escoltà fragments de dues cançons més: una en la llengua desconeguda i una altra a duo, també en anglès i, si els oïts no el traïen, la veu masculina semblava la de Julio Iglesias, convocant núvols d’arrop amb tonalitats de crema facial reparadora.

Tot resultava intrigant, encara que no deixava d’estranyar-li que aquella música, massa insòlita per a no significar alguna cosa, pogués servir-li a algú com a estimulant sexual. Posà el CD al seu sobre de plàstic. No tenia funda, ni fotos, ni lletres. Ni tan sols els títols de les cançons: semblava una còpia pirata.

La telefonada del cap superior, Ruiz de Lihory, arribà més aviat del que suposava. I directament, sense passar per Duran:

-Jordà, no em toque el pardal. Ja li ho ha dit Duran i ara li ho repetesc jo: acabe prompte i deixe en pau el mort. Sí, ja sé que no estava en sa casa, les coses són així: com més llepaciris més putaners. I què? Faça el favor d’eixir ja de l’estudi ¡I ni una paraula als periodistes!

Lihory deia “personatge” com si el mot abastés la grandària d’un mos excessiu travat a la gola.

“Com li poden dir estudi a un lloc on es fa de tot tret d’estudiar?”, pensà Jordà. Ruiz de Lihory continuava la flagel·lació:

-... la família m’està pressionant i ja en tenim prou amb l’escàndol de la festera major i el jurat d’Hisenda. Dos casos en una setmana, això és massa! I la meua dona vol que la porte a sopar a un restaurant asiàtic, i a mi em fan fàstic. Tot en el mateix dia. Ja tinc els ous agres!

“Precisament n'hi ha alguna que podria ser asiàtica”, va estar a punt de dir Jordà qui es posà a escrutar un polsim d’estrelles, amb els renecs del Gran Cap com a banda sonora:

-M'escolta?

-És clar –mentí Jordà.

El policia abandonà la casa. Per aclamació. Però demanà als seus companys tornar a prefectura a peu. Passejava i pensava. Qui mou les cames, mou les neurones, o això creia Jordà per a qui pensar i caminar eren mecanismes misteriosament relacionats, no sabia amb quina classe de corretges o rodes.

-És una miqueta estrany, el Jordà –s’atreví a dir Lluna, el jove policia i fotògraf que només duia un parell de setmanes a Homicidis.

-La veritat és que sí –convingué Rafael Company, el metge forense, sense voler entrar en fondàries–. Però no és cap borinot...

-A mi m'ho sembla –va dir el nouvingut amb imprudent sinceritat.

-...no, no és cap moniato i Duran sempre ha trobat la manera de protegir-lo. Trobe que és com el fill que no ha tingut.

Pep Jordà pensava, caminant, que era un poc estrany que un director general trobés aquella musiqueta tan decaiguda i cursi com una guarnició adequada per fornicar d'amagat.

-Sembla un cas fàcil –digué el fotògraf.

-No tant. Home de quaranta-cinc anys mor mentre follava en un pis discret –replicà el forense.

-És una cosa que sempre agrada.

-És clar que sí, però no tant com per a ser arravatat a la Glòria per un carro de foc. Aquí tinc –assenyalà la butxaca interior de la jaqueta– uns pèls seus per a Toxicologia. Me'ls ha passat Jordà i ha fet bé. Si no serveixen de res, millor, però els puntellons del prefecte sempre acaben en les nostres canyelles. Millor estar preparat.

-Malaltia cardíaca?

-Potser. Caldria fer un examen més a fons, però no crec que ens deixen. Jo no he vist indicis de fallada cardíaca, però Jordà s'ha ensumat alguna cosa: mira com qui té una núvia a Samarcanda.

-I no serà una mania?

-No crec. T’han contat com interrogà una vegada un gat?

El forense no esperà resposta. En veure el Lluna en disposició d'escoltar històries meravelloses, continuà:

-Mataren un pobre separat amb un acarnissament que feia feredat. Un crim passional. Però l'exdona tenia una bona coartada i els antics esposos mantenien una relació correcta. Buscàrem de tot: pèls, caspa, sang, fluxos.... res de res. La divorciada s’havia fet càrrec del gat del difunt. Recorde que li deien Bombonet.

Jordà demanà permís a la quasi viuda per dur el gat al piset del divorciat. Jugà amb Bombonet, es guanyà la seua confiança, baixa al súper a comprar-li menjar i van fer junts una becada al sofà de l’escenari del crim. Va passar tot un matí amb l'animal però, finalment, Bombonet va fer el que Jordà esperava: començà a miolar per les distintes habitacions, la cuina i els lavabos, com buscant algú, a fregar-se contra els marcs de les portes, a olorar les coses i els racons dels seus vells dominis. Amb la poteta, el gat va treure de baix d’una prestatgeria carregada de llibres, que ningú havia gosat buidar i moure, un mocador de paper tacat de semen. I no era del mort. Ja teníem ADN en bastant bon estat.

Jordà continuà les investigacions en locals de gais madurs i tirant a clandestins. Aparegué un sospitós que, després, li encaixà l'ADN com la sabata de cristall a la Ventafocs. Confessà que l’havia matat en sentir-se rebutjat. I aquesta és la història.

El fotògraf va somriure amb ulls de vaca: el talent de Jordà era sospitós d’extravagància:

-Això, t’ho contà Duran o qui? –preguntà Lluna

-El mateix Jordà.

-I no tenia por que el prengueren per un pirat?

-De tota manera, molta gent pensa que bufa paperets!

Significa alguna cosa concreta el CD de cançons xineses o només estava allí? –es va preguntar Jordà en la passejada. Hauria pogut anar a una botiga de discs, però en quedaven poques i els empleats de les grans superfícies no tenien, en general, la passió i el coneixement necessaris. “Per no dir que no tenen ni puta idea”, remarcà el policia. També pensà en alguna associació xinesa, però podien ser part interessada. Millor la Facultat de Filologia i Traducció: més neutre. Pep Jordà tenia un conegut que era, alhora, poeta, professor i melòman. Li deien Jenaro Palmès i el coneixia de córrer vora riu. Era quasi amic, bastant més major que el policia. I estava en forma:

-Jenaro –li digué pel mòbil– tinc un disc molt curiós i m’agradaria que em digueres qui és la que canta. Canten en xinès, però m’ha semblat escoltar en algun moment Julio Iglesias.

-Ho faré –va dir el senyor Palmès–. I no t’estranye, Pep. Julio Iglesias s’ha manejat en més llengües que el secretari general de l’ONU. A un bar de Tetuan vaig escoltar la seua veu, cantant en àrab, acompanyat de dolçaines i violes.