EL CASO: QUOTA DE SANG

QUOTA DE SANG

Enmig del femer del franquisme, hi havia algunes perles. Una d'aquestes era la periodista Margarita Landi que començà fent crònica social però que, ben aviat, va descobrir que la indagació del crim ens fa conèixer més i millor una societat concreta: es va convertir en l'estrella d' El Caso, un periòdic que llegia molta més gent de la que estava disposada a reconèixer-ho.
Margarita Landi -feminista a la seua manera car conduïa cotxe, usava pipa i es deixava retratar amb una pistola-ha retornat a l'actualitat gràcies al novel·lista Luis Garcia Jambrina que l'ha convertida en personatge central d' En tierra de lobos. En la narració es fa referència a un dels costums més extravagants del règim de Franco: la quota de sang. Almenys durant una època la revista no podia publicar més que un episodi sangonós per setmana.
És ben sorprenent la prevenció de la censura d'un sistema que va ser el feixisme més genocida d' Europa després del nazisme. La sang era l'especialitat del Règim: començà afusellant i acabà afusellant, però la iniciativa criminal privada, estava molt restringida, fins i tot a efectes de publicitat. Ja s' hi veu que en això, com en la resta de coses, el interés del General(íssim) estava sempre per damunt del particular.

Descomposició

ES TRENCÀ L' IMPERI I APAREGUÉ EL VALENCIÀ
Quan ja creiem que el valencia era més antic que Sumèria i Babilònia, més que el sànscrit i el grec, l'autèntica llengua que es salvà del Diluvi i que un colomet li portà al pare Noé  en el bec (junt a una branqueta d' olivera), ara resulta que, segons Lo Rat Pansit, és, només tardoimperial, és a dir una llengua nascuda amb la descomposició de l'Imperi Romà. Efectivament, els problemes de diarrea (i logorrea) perduren des d' aleshores. Prrrrrrt, plaps, flop.
Segons Lo Rat Prenyat, Marc Aureli Cigronet -ciutadà d' Ontinium (actual Ontinyent)- anava passejant pel carrer quan es va produirla caiguda de l' Imperi Romà tal i com es veu a les pel·lícules de Hollywood. Trontollaven els edificis, s'ensorraven les teulades, volaven els voladissos (con és la seua obligació) i un bon tros de voladís anà caure-li al pobre Marc Aureli, seccionant-li el coll. Miraculosament, el cap separat començà a parlar en valencià: "Butifarres i ous fregits/tornen cegos als marits".
Ningú no vulgué perdre' s els accents i dolceses de la nostra llengua valenciana i d' ençà que la parlem tots a una veu, germans vingau.

 Sobre el descompost romà

parla el lorito valencià

Rajoy posseït!

   RAJOY POSSEÏT!!!!
Els que diuen que la trobada entre el president titular, Mariano Rajoy, i el que ja no ho és però no se'n acaba d' anar -Aznar-, va ser tan freda estan molt mal informats, per no dir que no tenen ni puta idea. De fet es va produir tal compenetració, quasi una fusió de cosos i ànimes, que els dos pròcers s'han transformat en una associació simbiòtica. Volem dir que Aznar s'ha quedat a viure en la gepa de Rajoy on ha pres una personalitat quística, molt típica d'ell.
L' hoste li subministrarà algunes coses -no sol·licitades, la veritat - a l'amfitrió: 200 miligrams diaris de testosterona per a assegurar-li a don Mariano el to muscular que necessita un soldat d' Occident. L' hoste per la seua banda, obtindrà accés franc a les deliberacions del Consell de Ministres, que té "mono".
Quan haja completat la possessió de Rajoy, el quiste, o siga Aznar, anirà a la frontera sud de l'Imperi, a Tijuana, a assegurar la victòria del PAN ("Lo estamos estudiando, uei", ha declarat), ja que, com a bon castellà, sap molt de PAN i per ell mateix ha arribat a saber quasi tot el que pot saber-se de XORIÇOS.

Vins de Belda

Tenda de la bodega J. Belda a Fontanars

Quan a Daniel Belda se li va acudir etiquetar els seus vins en valencià, va rebre algunes advertències -una part d'elles procedents d'entitats professionals- sobre la il·legalitat de la seua iniciativa. Dani es mantingué ferm en la seua opció, perfectament respectable. És increïble que històries con aquestes siguen possibles quasi trenta anys després de l'aprovació de l'Estatut d' Autonomia.
Al dinar dels premis Turia, vàrem beure el blanc Verdil, el negre Ca Belda i -oh, sorpresa!-un interessantissim vi dolç que combina l'el·laboració tradicional amb els procès de "noble porriture" dels vins Tokaji, és a dir passificació i fongs benèfics i controlats -. El resultat és un excel·lent vi de postres. Que jo sàpiga encara no s'ha comercialitzat.

TROBALLA ARQUEOLÒGICA: ¡UNA ESCOLA CATÒLICA I GRATUÏTA!

¡¡¡UNA ESCOLA CATÒLICA I GRATUÏTA!!!

¡¡SENSACIONAL TROBALLA!!

Arqueòlegs del Servei de Patrimoni de la Junta de Castella i Lleó han rescatat un magnífic edifici en perfecte estat de conservació al poble de San Roman de Hornija, a Salamanca: un escola de rajola massissa roja a la qual ni li queien les finestres ni trossos de la talla. I tenia menys goteres que un institut de la Generalitat Valenciana acabat d’estrenar.

L’ edifici es trobava cobert per un munt de terra remoguda i enderrocs procedents de les activitats benèfiques de transformació d’ una confraria de constructors de la rodalia que havien fet el possible per no donar-li visibilitat a tan males pràctiques, perquè resulta que l’ escola és catòlica i a la vegada gratuïta, com si iniciatives tan dissolvents pogueren deixar-se passar de manera tan irresponsable.

Sí, aquí està la imatge que ho prova.

I fins i tot el recordatori de la malifeta.

El tal dean ha estat localitzat i detingut per les forces de seguretat: només faltaria que els posaren les coses més fàcils a la colla de malfaeners, becaris i investigadors que son un malson per al pobre ministre Wert que només vol conformar una nova cultura basada en l’esforç. Aliè.   

Encajar un hotel

Construir un hotel, incluso un hotel de lujo, es fácil. Lo difícil es encajarlo (bien) entre unas dunas o unos acantilados costeros o en el paisaje cultural de una ciudad vieja. Ahí te quiero ver. Paco Somoza, el arquitecto del que ya les he hablado, se encontró con que "su" hotel estaba detras de esta maravilla:

Este prodigio es la iglesia románica de Santa Maria de Horta. Y el pirulo que aparece por detrás, es la chimenea de una vieja alcoholera en cuyo solar de levanta el hotel Palacio del Duero (cuatro estrellas).

Los cacharros de destilar tenían sus buenos cien años. Arqueología industrial. Somoza, que es un magnífico acuarelista y dibujante y que ha llenado más de trescientos cuadernos apaisados -que enseña a los amigos- con apuntes del natural, trazos de memoria y paisajes más trabajados y coloristas, decidió que valia la pena conservar tuberias, conducciones y serpentines que tienen el cálido color bronceado de una vieja arma aquea.

Antes de eso, el fotografo García Alix fijó en blanco y negro, la inconfundible atmósfera de abandono y silencio desvencijado que se apodera de una instalación industrial sin uso. Paz. Abolición del movimiento. Estas fotos estan expuestas en los pasillos del hotel. Pero es que junto a Horta está el convento que fue de los Templarios y de los caballeros de San Juan del Hospital. En lo que fue refectorio, está, como es lógico, el restaurante:

Lo más interesante de esta sala quizás sea el homenaje -irónico- a los frescos de San Isidoro de León sobre los trabajos (agrícolas) y los días. Aquí el elemento estacional son los distintos pescados que comparecen en las mesas, según la época del año. Hay que estar muy separado del mar, para querer así al pescado:

No es el único homenaje. El arquitecto involucró a una cuadrilla de grafiteros de Madrid (creo que eran nueve) para que hicieran sus propias interpretaciones de Las Meninas. Este es un ejemplo:

Más dificil era aprovechar el espacio de la torre que ahora cruza una especie de laberinto de rincones, escaleras y dioramas con desechos de la industria. Y que remata un atractivo salón de conferencias y reuniones

Y este es el aspecto que tiene el patio del hotel, un rincón verde atrapado entre el románico, los templarios, la industria vencida y el negocio hostelero. Ese día se celebraba allí una boda, con todos ellos y ellas guapos y jóvenes. No tengo foto porque no nos invitaron:

 

El hotel, claro, moderno, confortable y con unos precios muy razonables.

Cúpula gallonada

¿A que ciudad pertenece esta imagen? No es ni la antigua Angkor Bat, ni Mandalay, Darjeeling o Udaipur. Es Zamora. La catedral de Zamora, que tiene en los sitiales de su coro alguna de las imágenes más eróticas, chocantes o bravías de toda la historia universal de la talla en madera.
Una extraña cúpula gallonada -que es como una cúpula con pliegues, con ondulaciones como la uralita (por decirlo al modo bestia de los profanos)- que construyeron unos mágicos picapedreros venidos de lo que todavía no era Francia para prestar sus servicios, muy bien pagados, al rey leonés.
El picapedrero debió seguir algún modelo. Se lo pregunté al arquitecto Paco Somoza, que era nuestro cicerone de lujo y nos contestó que sí, que el modelo estaba en ciertos edificios del Túnez islámico.
Oriente impregna Occidente. Eso sería normal en León, que tenía los moritos a su vera, pero ¿En el Perigord? Creo que no tenemos todos los datos o es que el esplendor califal creaba sentido (estético) en todo el Orbe. No me extraña que el escritor y zamorano Luís García Jambrina (En tierra de lobos) se perdiera por una construcción de ensueño y leyenda en sus fantasías infantiles. El caso lo merece.
Por cierto, segun un amigo sirio que nos acompañaba, la palabra alarife no se refiere a un simple oficial de albañileria sino a un maestro de maestros, al cerebro, al arquitecto (capaz), diríamos ahora.