Una gran bodega de Fontanars

EL MEDIO SIGLO DE DANIEL BELDA

EMILI PIERA

El bodeguero Daniel Belda lo es por familia, pero cuando hace unos meses celebró su medio siglo –un acontecimiento en nuestra vida, siempre tan precaria – en coincidencia con la Fira de Vins dels Alforins, se había hecho merecedor de un reconocimiento por méritos propios.

La melena (o la coleta) de Daniel, su moto, su figura delgada en las ferias y muestras (en la de Fontanars de este año recibió un cariñoso homenaje el vinatero Eduard Mestres), son auténticos emblemas de la comarca, de la impetuosa viticultura de Els Alforins que, en el País Valenciano, tiene el mérito de producir los vinos de mejor calidad media. Si se compara con el precio, la valoración sube incluso un poco más.

La bodega de Daniel Belda, durante los últimos años, ha crecido en diversidad y oportunidad, en riesgo y talento, en todos los frentes. Uno de sus últimos tintos se llama Travesti y su etiqueta es una broma elegante. Organiza cursillos y visitas a la bodega. Y se puede comprar directamente en su tienda de Fontanars.  

Tuve la suerte de conocer al padre de Daniel. Paseaba los extensos secanos de Els Alforins, hace unos años, no muchos, con mi amigo Manolo Asensi y nos encontramos a Pepe Belda trabajando en la viñas. Se quejaba de que la fruta había madurado mucho. Los braceros eran inmigrantes y coincidió el punto óptimo de la cosecha con las fiestas del pueblo, que no estaban dispuestos a perderse. Conclusión: hubo que aplazar la vendimia. “Eixirà un vi de 16 graus”, anunció el señor Belda. “¿I per a què el volen?”, inquirí. “Per a tindre-lo”, me contestó el patriarca. Antes de eso, acudía cada mes de octubre a la Fira Gastronómica de l’Alcúdia a probar la nueva cosecha del blanco Verdil (variedad que mantuvieron y que tiene fama de ser el vino inaugural de cada nueva temporada en toda Europa). Ese vino, si no recuerdo mal se envasaba con el nombre de Ponsalet y me gustó desde el primer día. El nombre ha sido recuperado para designar un delicioso (y asequible) tinto joven de monastrell y un cava muy fresco y apetecible. A partir de ahí el abanico de productos se abre considerablemente para seguir con los crianzas, los reservas y los cavas, además del aceite virgen extra Grum que también elaboran. Son productos obtenidos a partir de fruta criada en parcelas muy secas (menos de 400 litros de lluvia) y con la solidez calcárea de un bastión ibero. Cuatro variedades blancas y siete tintas confieren una buena base para la combinatoria. El blanco Chardonnay o el tinto de reserva Ca Belda (mezcla de monastrell y garnacha tintorera) son caldos que han obtenido, sostenidamente, altas calificaciones.

Como en breve, la Turia cumplirá cincuenta años, podemos decir que publicación y bodeguero, pertenecen a la misma quinta, a la misma cosecha. Y que no fue nada mala. Una bodega que creó en 1931 el tío Albero, suegro de Pepe Belda.

Pep Gimeno en la Fira de Vins dels Alforins. Fontanars

La nova cuina pegolina

 

CAROSEL, EL MuVIM Y EL FIERA DE JORDI MORERA

EMILI PIERA

Jordi Morera, el creador de Carosel y actual responsable de la terraza y cafetería del MuVIM, debió de tener clara su vocación bastante pronto porque a los dieciséis años se ganaba la vida como camarero en el Safari Park de Verger o en el hotel Lido. Y eso pese a haberse formado en La Gavina, la escuela de la pequeña (o no tan pequeña) burguesía urbana y valencianista. Además, tuvo la suerte de tropezar con Caroline Raihle, una compañera fuerte y una mujer encantadora que ha estado a su lado.

Esencialmente, hay dos clases de cocina: la familiar (o aficionada) y la profesional. No tienen nada que ver la una con la otra. A lo que más se parece la cocina profesional es a una tarea en la primera línea del frente, poco importa que la mayoría de las veces sólo se causen víctimas entre las lechugas y pimientos, más algún pato previamente muerto y desplumado: es una guerra.

Conocí a Jordi Morera convertido, accidentalmente, en cocinero titular del festival de homenaje a las Víctimas del Metro (del 3 de julio) que celebramos hace unos años en l’ Auditori de Burjassot. Allí estableció una meritoria línea de intendencia para dar de cenar a más de ochenta artistas y organizadores que, felices, acabamos cantando y bailando acompañados a la guitarra de palo por Òscar Briz, gran dominador de la rumba, entre otros géneros. Desde entonces sé que es capaz de cocinar en su casa, en lo alto del monte, con un fogón portátil o con leña de naranjo. Nada le arredra y siempre procura divertirse.

Carosel, su restaurante en Taula de Canvis, cerca de la Llotja de la Seda, ya ha cumplido cuatro años y ha conseguido atraer la atención de las guías de Lonely Planet y de The New York Times que han destacado su formula imbatible: calidad sin fantasmadas a precios asequibles. Arroz y tapas, a mediodía. Tapas y plato principal, por la noche. 15 y 22 euros, respectivamente. Cocina de mercado con alguna insinuación moderna o deconstructiva. El vino es aparte. También tiene carta y acepta encargos.

Formado con Ramón Roteta en su restaurante de Hondarribia, en la Escuela de Hostelería de Marbella y en el restaurante Seu-Xerea de Valencia, donde fue jefe de cocina, Jordi Morera practica en la terraza y cafetería del MuVIM (cuya dirección asumió en enero de este año), el non stop cooking: desayunos, almuerzos, comidas, meriendas, cenas y coctelería. Precios un poco más económicos, incluso, que en Carosel. Lleva una terraza chill out y promueve actuaciones en directo, aunque sólo las noches del fin de semana: jueves, viernes y sábado. Las mañanas son todas operativas de martes a domingo. Un entusiasta con buen equipamiento humano y profesional al que le fascinan los inventos y alquimias de la cocina tradicional, su poderosa intuición, su aprovechamiento del recurso. Diez personas trabajan con él.  

                         Jordi Morera

VIRIATO: TERROR ROMANORUM

A nosaltres en l' escola ens ensenyaren que Viriato, pastor lusità, fou el terror de les legions romanes. Només la traïció d'alguns dels col·laboradors de Viriato que, finalment, no cobraren per la seua malifeta -tot inventant la condició de becari - permeté l'eliminació d'aquesta molèstia per als plans imperials.
A Zamora, ciutat que va ser vuit anys portuguesa, el mateix que Toro, hi ha una plaça i  una estàtua dedicades al valerós cabdill ibèric. L'estàtua, vista de costadet, mostra una possible raó dels terrors romans potser basada en l'enveja o l' anhel insatisfet.

L' estàtua, vista frontalment, aclareix, al remat, que el que temien els romans de Viriato era la fortalesa i el vigor de la seua llança. Així és.

Tres mil anys de valencianitat

La versió més antiga del Himne de la Mare de Déu ha estat trobada per l'arqueòleg Federico Crisantemo en unes excavacions a la ciutadella de La Bastida de les Alcusses. El text de l' Himne, amb anotacions musicals per a flauta de canya i pinyol d' albercoc, està escrit en ibero-valencià i alfabet iònic.
Tot i que el text només pot ser desxifrat per especialistes, demostra el que ja ens imatginàvem: que el moviment Escola Valenciana va ser creat per Asdrúbal amb la col·lacoració d' Indibil i Mandonio, militars il·lustrats que feien moltes guàrdies al Puntal del Llop. 

La foto ja té dos anys i correspon, si no recorde mal, a la primera o segona de les manifestacions contra la corrupció. No la convocava cap partit, només la Xarxa i el Col·lectiu contra la Corrupció. Des d'aleshores, Quantes coses han passat! Francisco Camps ja no és President i avui mateix el jutge Rus ha enviat a la presó a Luís Bárcenas l' ex tresorer del PP. Molt bé, però, Quants mesos més han de passar per a veure en la presó a alguns dels implicats en el saqueig d' Emarsa (el cas de la depuradora de Pinedo)? I per a resoldre algun dels infinits sumaris que tenen a Carlos Fabra de figura central? I el cas dels donatius milionaris de Rita, Camps i Matas a Iñaki Urdangarin? Volem respostes.

ESPIES CONTRA L'IMPERI

ESPIES CONTRA L’IMPERI

Espiar és una de les grans passions nostres. Proporciona una sensació molt humana: la d’obtenir un avantatge, la de reunir un poder que altres no tenen, la sensació d’invulnerabilitat ni que siga al preu de la vulnerabilitat dels demés.

Com altres formes de violència, l’Estat reclama el dret al fer-ne un ús exclusiu: el monopoli, com si diguérem. Per això considera uns traïdors al soldat Manning, a Snowdon i fins i tot al fundador de Wikileaks, Julian Assange que ni tan sols és ciutadà USA i, per tant no pot ser un traïdor: en tot cas, un lladre. Fa bé en evitar un judici per suposat delicte sexual a Suècia: seria extraditat als EE UU on no tindria cap esperança d’un judici just. Els primers valedors de Snowdon han estat Xina, Rússia i Equador: la cosa està molt polititzada, com era inevitable, però gràcies a això, probablement salvarà la vida.

Els diaris fan conjectures divertides: ¿Són uns miserables canalles o uns màrtirs de la democràcia i de la seua ampliació? Cap de les dues coses. Manning hagué de tenir algun mòbil patriòtic per a incorporar-se a l’Exèrcit i Snowdon treballà per a l’Agència abans d’anar pel seu compte.

Si jo fos ministre, entendria molt bé la necessitat de la confidència en certes gestions. Si jo fos ministre, potser tingués el valor de defensar el que defense ara: que tot s’ha d’acabar sabent. Tot. No poden existir els secrets indefinits i els provisionals els ha de conèixer el Parlament o, almenys, una comissió parlamentària, si la qüestió és molt perillosa. Tots els secrets han de tenir data de caducitat, període de vigència. Un desig molt piadós tenint en compte que a Espanya encara no estan a l’abast del públic, ni tan sols de l’ historiador, alguns documents relatius a actuacions de la policia, les forces armades i els tribunals ¡de la postguerra!

Històries velles i irresolubles. El que és nou és la capacitat de qualsevol ciutadà assabentat d’ un assumpte “delicat”, per a propagar-lo per la Xarxa a la velocitat de la llum.

El que és nou no són alguns mètodes dels espies o dels grups operatius siguen extremadament cruels i poc compatibles amb els usos democràtics (o simplement legals), sinó que una democràcia com l’americana defense públicament les tortures, les presons secretes, l’absència de garanties i d’ habeas corpus, l’ infern legal per als detinguts de Guantánamo i l’espionatge a gran escala dels seus propis ciutadans en base a la “seguretat nacional”. La veritat es que tot això no ha millorat ni un pessic la “seguretat nacional”. La solució del conflicte de Palestina està més lluny que no mai, Iraq agonitza dividida en tres peces d’ un puzle irresoluble i Afganistan no està millor ni és més estable que amb els talibans. Potser els eixiria més a compte una actitud no tan hostil al món islàmic, però ja veig que no van per aquí.

Mentre el secret bancari convinga per igual als grups terroristes, a la màfia i a components teòricament honorables de governs i corporacions molt poderoses, hi haurà secret bancari i, per tant, finançament del terror.

La “seguretat nacional” només és l’ interès d’una maquinària política i de mitja dotzena de petrolieres i fabricants d’armes: és un seguretat imperial, però l’Imperi no són els ciutadans de la República, ¿Eh que no?

El negoci de l’Imperi és el mateix que el de l’Església: el domini de les ànimes, però les animes, les pasture el Senyor o el dimoni, només poden ser lliures. No tenen altre remei.

L

Aquestos són rebentats castellonencs els prenguérem en un bar de Fuentes de Ayódar. El "carajillo" cremadet a la manera de Castelló encara es un costum que converteix una humil llepolia enuna formidable delectació feta de rom o brandi cremat, sucre i cafè, tot junt, però no barrejat (si no vols) de manera que es produeix una simpàtica estratificació dels components, amb una base dolça de consistència com oliosa i una capa superficial de cafè molt més amarga.

Al restaurant Cami vell d'Alzira vaig probar una interpretació una mica "tecnoemocional" però bastant reeixida del magnífic atavisme castellonenc.