ESPIES CONTRA L'IMPERI

ESPIES CONTRA L’IMPERI

Espiar és una de les grans passions nostres. Proporciona una sensació molt humana: la d’obtenir un avantatge, la de reunir un poder que altres no tenen, la sensació d’invulnerabilitat ni que siga al preu de la vulnerabilitat dels demés.

Com altres formes de violència, l’Estat reclama el dret al fer-ne un ús exclusiu: el monopoli, com si diguérem. Per això considera uns traïdors al soldat Manning, a Snowdon i fins i tot al fundador de Wikileaks, Julian Assange que ni tan sols és ciutadà USA i, per tant no pot ser un traïdor: en tot cas, un lladre. Fa bé en evitar un judici per suposat delicte sexual a Suècia: seria extraditat als EE UU on no tindria cap esperança d’un judici just. Els primers valedors de Snowdon han estat Xina, Rússia i Equador: la cosa està molt polititzada, com era inevitable, però gràcies a això, probablement salvarà la vida.

Els diaris fan conjectures divertides: ¿Són uns miserables canalles o uns màrtirs de la democràcia i de la seua ampliació? Cap de les dues coses. Manning hagué de tenir algun mòbil patriòtic per a incorporar-se a l’Exèrcit i Snowdon treballà per a l’Agència abans d’anar pel seu compte.

Si jo fos ministre, entendria molt bé la necessitat de la confidència en certes gestions. Si jo fos ministre, potser tingués el valor de defensar el que defense ara: que tot s’ha d’acabar sabent. Tot. No poden existir els secrets indefinits i els provisionals els ha de conèixer el Parlament o, almenys, una comissió parlamentària, si la qüestió és molt perillosa. Tots els secrets han de tenir data de caducitat, període de vigència. Un desig molt piadós tenint en compte que a Espanya encara no estan a l’abast del públic, ni tan sols de l’ historiador, alguns documents relatius a actuacions de la policia, les forces armades i els tribunals ¡de la postguerra!

Històries velles i irresolubles. El que és nou és la capacitat de qualsevol ciutadà assabentat d’ un assumpte “delicat”, per a propagar-lo per la Xarxa a la velocitat de la llum.

El que és nou no són alguns mètodes dels espies o dels grups operatius siguen extremadament cruels i poc compatibles amb els usos democràtics (o simplement legals), sinó que una democràcia com l’americana defense públicament les tortures, les presons secretes, l’absència de garanties i d’ habeas corpus, l’ infern legal per als detinguts de Guantánamo i l’espionatge a gran escala dels seus propis ciutadans en base a la “seguretat nacional”. La veritat es que tot això no ha millorat ni un pessic la “seguretat nacional”. La solució del conflicte de Palestina està més lluny que no mai, Iraq agonitza dividida en tres peces d’ un puzle irresoluble i Afganistan no està millor ni és més estable que amb els talibans. Potser els eixiria més a compte una actitud no tan hostil al món islàmic, però ja veig que no van per aquí.

Mentre el secret bancari convinga per igual als grups terroristes, a la màfia i a components teòricament honorables de governs i corporacions molt poderoses, hi haurà secret bancari i, per tant, finançament del terror.

La “seguretat nacional” només és l’ interès d’una maquinària política i de mitja dotzena de petrolieres i fabricants d’armes: és un seguretat imperial, però l’Imperi no són els ciutadans de la República, ¿Eh que no?

El negoci de l’Imperi és el mateix que el de l’Església: el domini de les ànimes, però les animes, les pasture el Senyor o el dimoni, només poden ser lliures. No tenen altre remei.